Es va passar tota la nit xisclant

Es va passar tota la nit xisclant. Eren uns esgarips indesxifrables. Apassionades mescles d'oracions i de gemecs. Vaig temer apropar-me a la seva cambra. Sabia que quan ella detectes la meva presència, malgrat la fosca i la seva ceguesa produida pel glaucoma, ella em cridaria alguna cosa, que segurament em faria perdre l'equilibri i tornar-me boig. Odiava la sensació de la bogeria. Aquesta sensació opaca, on no puc tenir possessió de la pròpia mesura de temps.
Vaig esperar banalment a que s'adormís. Jo sabia que el dolor no la deixaria dormir i que els seus xiscles hauriem de clavar-se'm una nit més a les cel·lules, a cada una d'elles, transferint un certer dolor que havia de perseguir-me tota la nit.
Sempre que té una crisi, intento pensar en una altra cosa. Em deixo dur per la simplicitat del silenci que sempre regna a casa, massa gran tanmateix per a dues persones soles. Algunes vegades, quan els crits se'm fan insuportables els somnis se'm duen a les imatges más violentes. Aquestes imatges em fan venir por. Llavors no puc evitar passar-me toda la nit despert, peruc de que els pensaments violents no em portin fins a ella i acabi, un dia, matant-la. No crec que fora capaç de matar ningú, però he llegit a una revista que algunes persones, nervioses pels xiscles propers d'altres, les han intentat de matar, portats per la veueta, que com jo, tots duem dins.

De totes maneres crec que no podria acostar-me dormit allí on és ella. L'olor de la seva combra és tan desagradable, que estic convençut de que em despertaria.