ENYOR

Escric aquestes ratlles amb el convenciment de qui sap que les paraules només són ombres del que va ser. Les presències –tantes, successives, infinites- em visiten en el silenci dels capvespres, quan el cel es torna violat i les finestres murmuren secrets oblidats.

Recordo les vostres mans: unes fredes com la lluna d’hivern, altres càlides com el pa del matí. Us imaginava com estacions d’un tren que mai no s’aturava, cadascuna amb el seu paisatge, el seu perfum. La primera em va ensenyar que estimar és cremar; la segona, que estimar és esperar; la tercera, que estimar és deixar anar. Però totes compartíeu el mateix mirar: aquell brill d’algú que, encara que estigués aquí, ja somiava amb marxar.

Ara, en la solitud que he triat –o que m’ha triat a mi-, reconec els vostres passos en les escletxes del temps. Les vostres veus m’arriben quan plou i la llum del carrer tremola; els vostres somriures em persegueixen en les pàgines dels llibres que ja no llegeixo. Quan encenc una espelma, veig els contorns dels vostres cossos dansant a les parets, com si volguéssiu recordar-me que el amor és, abans que res, l’art de perdre’s.

He guardat objectes inútils: un llaç de cabells, un bolígraf sense tinta, una pedra de la platja on vam riure una nit d’estiu. Cadascun d’ells conté un univers que s’enfosqueix, com les estrelles mortes que continuen brillant en el nostre firmament. Us pregunto, en les hores lentes, si vosaltres sentiu aquest buit que sembla omplir-se amb ressons que ja no hi són.

Potser l’enyor no és més que l’amor que persisteix quan tot s’ha esvaït. Us estimo encara, d’aquella manera fràgil i eterna amb què s’estimen les coses que ja no es poden tocar. I, en aquesta soledat, sou totes una sola: la dona que sempre em fuig, però que mai no em deixa del tot.

Sempre vostre, en el lloc on el temps no arriba.




2025