Entre la realitat i la ficció

Un relat de: llacuna

De vegades penso que els meus desitjos són tant forts que podria fer rebentar una presa i inundar-ho tot. De vegades penso que podria fer que pensessis en mi en la distància. Sovint penso que els meus desitjos tenen una força que no té límit. Tenen tanta força que inevitablement es compliran. Però això no es real, he tingut tants desitjos que no s'han complert. I quan això passa em sento tant poca cosa, com si fos invisible i immersa en una gran una frustració. Penso que sobre altres persones potser si tindria força però no sobre tu, t'acabo fent més fort com menys forta em trobo jo i com més fracasso, més fort és en el meu imaginari. I em continuo sotmetent a proves inhumanes que poca gent conec que les pugui superar i torno a fallar i dins la meva ment va creixent la teva força. I en canvi un dia et veig i ets un home petit, sol, o acompanyat d'una persona, set' veu mig feliç, poruc, mentider i covard com sempre i em dic. És aquest l'home fort que imaginava la meva ment? No tinc força per a aconseguir els meus desitjos però si per a inventar-me déus en el meu cervell. M'invento en els altres allò que voldria ser jo. Què egocèntrica sóc! Ni més ni menys que el meu enemic per molt lluny que em trobi d'ell. Potser que cadascú continuï el seu camí, oi? I qui sap, potser al final arribarem al mateix punt.


Diuen que acabarem tractant tothom com fem els pitjors tractes, sempre que en tinguem. Jo a les persones que pitjor tracto, les tracto amb menyspreu, els titllo de manipuladors i d'acomodats i sempre que puc em distancio d'elles. No els dic hola, considero que m'han ferit que m'han menyspreat i que sóc dins de la seva llista negra de persones com ells ho són a la meva. De vegades, penso que només una persona que ha perdut el seny pot actuar així. Algun dia potser tractaré tothom així, perquè és una llavor que porto a dins. No podria dir que em fa sentir totalment còmode, de vegades tinc dubtes de si ho faig bé i de vegades penso que seria més còmode donar la raó a tothom i tenir una relació cordial, més que res perquè seria més fàcil. Tothom ben content. O potser encara més fàcil seria fer sempre allò que no em ressoni a dins. Si sóc estricte amb algú però després quelcom em ressona que m'he passat, anar allà a equilibrar, senzillament amb aquest criteri, sense pensar en ells i elles sinó en mi i oblidant la vergonya per a sempre.


He arribat a una edat estigmatitzada socialment on sento en mi com una gran desgràcia això de ser dona. Veig els homes de la meva edat caminar en sentit contrari, veig una societat caminat en sentit contrari. I em veig que jo ni tant sols camino, em veig sola i aturada, mirant el cel. Veig camins irreconciliables, em veig arrossegada a continuar per un camí que no conec i per on no em venen gaire ganes de continuar, al menys a estones. I em fa ràbia pensar que entre totes i tots ho podríem canviar tot i que en canvi ningú no fa res. Així estic aturada, desconcertada i enrabiada. M'assec fins que passi la tempesta o fins que m'engoleixi la terra, que triï ella.


De vegades em desespero i crec que no podré continuar vivint si no em passa quelcom meravellós immediatament, però després miro enrere veig que res meravellós no m'ha passat des de ja fa temps i en canvi continuo vivint, llavors penso que la meva vida és grisa però és i que quan la noto és quan m'angoixa tant intensament. Podem viure grisament encara que de vegades creiem que anem a morir. I de vegades entren unes ganes tant intenses d'acabar amb tot i no sentir res més, és un sentiment seguit a aquell del fort desig. De vegades no sé ni com podem continuar vivint, saben que res no es solucionarà, que cap canvi meravellós es produirà, ho intuïm. Som realment adaptables els humans, penso. Només vull que deixi de sortir sang d'aquesta ferida, si us plau, que em deixin de venir marejos ni temptacions. Ja ho sé. Faré com si no hi fos. O millor encara em faré una nova ferida per mirar-me-la tot el temps. Una em distraurà de l'altre. No,millor continuo treballant.


Em sento dins d'una ampolla, aquí asseguda,amb la voluntat de dir-te moltes coses, però sabent que mai no trobaré les paraules que tu puguis entendre i que et facin sentir, les meves paraules surten amb impuls de l'ampolla i quan arriben a la boca, les lletres es separen i les paraules s'esvaeixen de forma que mai no t'arriben, tot i que insisteixo, tot i que t'arribessin segur que no et farien sentir res. Sóc aquí captiva de les meves pròpies limitacions per arribar al món i a tu. Castigada amb la incomunicació i obligada a tancar els ulls o a mirar com a una via de supervivència a través del vidre gruixut d'aquesta ampolla que de vegades ho desfigura tot. Sense poder fugir perquè sóc més grossa que el coll de l'ampolla. No puc més. Algú la pot trencar si us plau? Si no llenceu-la a un riu, l'aigua salada no m'agrada. Sóc aquella formiga que veieu a dins d'aquella ampolla, amb gotes de cervesa, llençada i oblidada en acabar la festa, bé així se'm veu des de fora. Si us plau no passeu de llarg. I a mi que no m'agradava la cervesa, no sé perquè sóc aquí.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer