ENGANY SOTA LA PLUJA

La boira s’enganxava a les làpides com un sudari humit. La pluja, freda i persistent, martellejava els paraigües negres dels pocs assistents.

Ell, dempeus davant de la fossa oberta, sentia el pes del fang al cor. Els dolços mots del sacerdot ressonaven buits, com cridant a un esperit que mai no vindria.

Ell havia organitzat tot aquell teatre macabre. El certificat de defunció, fals; l’urna de cendres, plena de cendres de la llar; l’obituari al diari, una mentida ben pagada. Fins i tot havia contractat ploradores. Tot per ella. Per l’Aurora.

L’havia conegut en un crepuscle d’estiu, i la seva bellesa l’havia colpejat com un llamp. Però ella era com un ocell rar, impossible d’agafar, enamorada d’un altre, d’un món llunyà.

La seva obsessió va créixer en la foscor, alimentada per cada somriure esvaït, cada rebuig. Si no podia tenir-la en vida... la tindria en la mort. La seva mort. Una mort que ell va crear per a ella en la seva ment malalta.

Els portadors, amb gest cerimoniós, van baixar l’urna lleugera a la fossa. El soroll de la terra impactant damunt del recipient li va travessar l’ànima. “És teu”, pensava, mirant fixament el forat negre.

“Tot és teu ara, Aurora. Per sempre. Sota aquesta terra que et cobrirà, però que és meva. La teva tomba, en el meu jardí secret del dolor”. Els convidats es dispersaven silenciosament, esquitxant-se de fang, deixant-lo sol amb el seu crim íntim i el tendre record del seu amor convertit en un monument de mentida i boira.

Al seu rellotge, les hores continuaven passant. Però per l’Aurora, el temps s’havia aturat per sempre en una tomba buida, construïda només amb les ombres de la seva bogeria.





2025