Encara

Encara?
La Maria estava estranyament desassossegada aquell estiu. Aparentment seguia el ritme de sempre en època de vacances. Curset de natació cada matí, repàs d'anglès algunes tardes, esporàdiques trobades familiars, i sortides amb amics un parell de nits cada setmana. Tot com sempre... però amb algunes diferències tan físiques com psíquiques. Es cansava una mica més li molestaven les cames, oblidava coses... per què?

Anant pel carrer es fixava més que mai en les persones que trobava al seu pas. Veia nens i nenes petits i admirava la seva pell tan fina i la mirada encuriosida dels seus ulls. Veia jovent, generalment mal vestit pel seu gust. Molta gent gran, alguns en cadira de rodes i altres caminant amb pas incert, com sense destí. Per què s'hi fixava tant?

Es mirava al mirall i trobava que els braços encara es podien mostrar despullats, igual que el seu escot lliure encara d'arrugues i que no calia amagar encara les seves cames amb pantalons llargs. Les mans no li acabaven d'agradar. Semblaven de vella, tot i no tenir pas taques. Se sentia força bé encara, però fins quan?

Tenia amigues a qui se'ls notava molt el pas dels anys i sentia la pèrdua d'altres que ja no hi eren. Què estava passant?

Només una cosa, que el pas dels anys era implacable i que en acabar l'estiu, compliria...80 anys! Una edat que des de sempre havia considerat l'entrada definitiva a la vellesa real. Hi havia qui ho celebrava. Per què? Deien que s'havia de pensar en els bons temps passats i hi estava d'acord, però com evitar de pensar que segurament els temps futurs serien pitjors?

En aquest estat d'ànims va arribar el dia de l'aniversari que ella no volia pas celebrar, com havia anunciat a tort i a dret. Però els seus fills la van portar enganyada a una d'aquelles festes sorpresa que ara s'estilen i es va trobar acompanyada de 80! persones entre familiars i companys/es dels diferents grups en els quals participava, que com es pot deduir no eren pas pocs.

Va ser justament acabat de celebrar el temut aniversari, quan va arribar-li una injecció d'optimisme. Va participar en uns jocs Florals per a la gent gran.... i va guanyar el primer premi! El tema estava força d'acord amb els seus pensaments dels últims temps. Venia a dir que volia deixar ben marcat el seu pas per la terra, quan arribés l'hora de deixar-la .

I li va semblar que el fet de deixar escrits amb prou valor per ser premiats ja era una certa consecució del seu desig. És clar que no era precisament que hagués guanyat el Nobel, ni el Nadal, però n'estava contenta.

A més també li van agradar molts dels altres poemes premiats. Va constatar que hi havia molta gent gran amb ganes i capacitat de fer coses. Sobretot li va cridar l'atenció un que portava per títol: NO SÓC VELL. Descrivia l'artrosi dels seus dits però deia que no permetria que li impedís d'escriure, ni que fos amb esforç. I que escrivint se sentia tan jove i tan fort com volia. Que amb la imaginació al poder, podia crear vides a mida i sentir-les seves. Almenys així va interpretar la Maria la lectura d'aquell poema, que la va impressionar més que el seu propi.

A més ja per la diada de sant Jordi havia notat que les escriptores de 80 anys estaven en bon moment: les germanes Forrellat a nivell català, Anna M. Matute a nivell espanyol i l'autora de "La vista de Castle Rock" Alice Munro, canadenca ella.

Així doncs, què? Disminuïen les forces psíquiques, però no pas les intel·lectuals? No per tothom, almenys. Potser un premi especial per les amants de les lletres? Això fora bona notícia de ser cert, motiu d'ànims si més no.