ENCARA ARA

ENCARA ARA
Els de cal Mulet tenien la casa al capdavall del carrer estret que duia, entre llambordes desgastades, al safareig públic, en desús avui. Havia estat però el centre social de les dones per molt temps. El present, amb la bassa plena d’aigua encara ara, era el retrat d’un passat on només hi havia granotes i verdet per donar contrast a les pedres. Els de cal Mulet ja s’hi deien quan l’activitat al safareig era constant. Pagesos de vinya de sempre, arrossegaven el cognom de llinatge per la llaura de la mula jove dels avantpassats, pensaven i certificaven. El veïnatge, a les converses de diumenge al casal, entre naips i fitxes sorolloses de dominó, posava en entredit l’origen ancestral del mot. Opinions per farcir el pollastre de Nadal. La més estesa, entre les ments rústiques dels homes, i que defensaven a ulls clucs amb la fària fumejant i la copa a la taula, era la de la bona astrugància que regalava la pubilla Mulet, de cada època, al noi o nois que festejava. Sabuda la sort de sortir o entrar amb una mossa de cal Mulet, els xitxarel·los o no tant, se les empescaven de tots colors per gaudir dels seus favors. La bellesa femenívola d’aquella nissaga omplia l’aire de gelosia entre les altres dones. Ser la parella de la “Muleta” de torn era un sinònim de posició i comportava la creença arrelada d’un bon auguri. La durada de la relació no interferia en un destí aparentment de benaurança. La convicció movia més muntanyes que desenganys i sinó era la pubilla l’empremta era un consol. N’hi havia fins i tot que li demanaven, amb respecte cal dir-ho, de refregar-li el dècim o la butlleta de la travessa futbolera. Amb la pell n’havia prou pels malpensats però els més agosarats suplicaven la intimitat que només gaudia l’amor del moment. Les velles llegendes descriuen, encara ara, els premis caiguts a la vila, les feines ben pagades, les collites abundoses, els accidents sense conseqüències, els negocis profitosos i les noies boniques que duen l’estirp de cal Mulet.