En el silenci

No és que els homes no plorem
i siguem, per tant, ximples,
de fet, és que no plorem, o no podem plorar, in situ,
només un cop hagi passat el moment,
i el rememorem,..

Som els notaris del que passa,
no fem allò que passa,
afavorim que passi:
no podem estar repicant i dient missa
(m'enganyo i me n'adono pensant-ho)

I de sobte, potser
quan es fa el silenci,
insòlitament,
ens aclapari el sentiment,
i ens sentim un pel vells pel motiu.

Aleshores, asseguts, en quasevol espona,
com qui espera a la posta del sol,
o la llum de la seva eclosió en el matí,
en un moment imprevist, com us deia,
mentre prenem plena consciència dels fets
que hem travessat,
i que absurdament menysteniem,
inevitablement, eixuguem alguna llàgrima,
verdadera, sense testimonis.