Em pica el peu i no em puc gratar

poder veure

el que volava alt i s'ha estampat contra el terra era el somni, el mite, la utopia, el dibuix generós que havies fet d'ell, l'aparença, la màscara... i del desastre aeri esclafat al terra ha eixit indemne, viva i tacada de sang, la crua REALITAT... de vegades d'un accident, d'una putada, d'un desencís ix la llum malgrat que dolgui.
ptons i una abraçada!
PD.

"Avui he vist la realitat volant en paracaigudes i s'ha estampat contra el terra."

Gran frase... :)

Hola Fosca,
Acabo de llegir el teu "em pica..." i sé que no sóc ningú per fer-te cap reflexió, però avui , intueixo el teu permís. Tot el relat desprèn tristesa, foscor, ombra, amor eixerreit...
M'agradaria que fossis capaç per rebuscar el més mínim indici de bondat, ni que només sigui un bocí molt petit. Cerca'l amb tendresa i de ben segur que el trobaràs. Jo, per exemple, sé que m'he equivocat moltes vegades i d'altres més de ben segur que hauré decebut, però el més íntim de mi mateix em diu que res del què construïm és derrueix avui per demà, hi ha una consistència de fons que fa que l'esperança prrevaleixi i, sobretot, que el límit entre l'amor i l'odi és tan prim que podem caure en el parany. Sigues generosa i més val carregar en una possible covardia que no pas desembocar en un oasis ficticí. El desert és molt desert si hom el sap valorar.
Brindo per l'amor i per l'esperança,
Roda03

I ràbia enfora, sinceritat, desfogament, més alleujada? Tot bé Anneta? La realitat s'estampa, torna a pujar, i es torna a llençar.
b-xitus.