Els temps que vindran

Vaig néixer en un barri on la mare que no tenia precisament mentalitat de grup social es va encarregar que tant la meva germana com jo no sortíssim de casa més del necessari. Per sort, formàvem part del grup escolar i ni tant sols anàvem a les colònies perquè sempre hi podien passar coses, òbviament sempre relacionades amb el sexe, amb les violacions. Així doncs com moltes dones dels 70 i abans, vaig viure un ambient d'aïllament del sexe masculí i vaig copsar-lo com un sexe perillós.

La mare però, va morir, i el pare si tenia més desenvolupada la concepció de grup, però el pare, donava importància sobretot al món dels estudis, calia tenir molt bones notes i alhora fer vida social. A mi ambdues coses em semblaven impossibles de combinar i així que vaig triar els estudis.

Ara, passat els anys veig que mai no he tingut un grup de pertinença i que és realment necessari tenir gent a qui abraçar i amb qui haver compartit complicitats diverses i ara de gran l'estic construint, tot i que de forma artificial, per algun dia fer-ne un de debò, tot i que bé, haurà de ser ja, quan les mares tinguin criades els fills i els homes no tinguin tants prejudicis alhora d'anar amb dones de la seva edat i quan les necessitats econòmiques minvin una mica. M'hi esperaré.