Els llavis de la pell

Quan vaig sentir els seus llavis sobre la pell, crec que em vaig deixar dur pels meus somnis i les meves pasions desdibuixades. Les seves paraules articulaven sons imperceptibles i els dits esgarrapaven finissimes cordes longitudinals les que tancaven el bagul, amb tossuda persistència. Haguera viscut molts minuts aquell enorme esclat d'electricitat, d'aigua, de vapor gelat, de tendresa inesgotable, de por al no sentir el proper. Haguera pres els seus ulls i els hagues besat deixant un rastre sincer sobre les parpelles. Quan vaig sentir la mirada estelada sobre la meve pluja metál·lica, que recorria pistes ambserena quietut, buscan excuses per allargar l'instant. Potser llavors hauria estat alt, mascle, viril, inmens, pacient, romantic, tendre, silencios. Quan vaig sentir tendresa desesperada, buscan a l'alba el sonriure trist, haguera trencat les meves joguines, haguera adormit per sempre les ales de l'avio, buidant els poemes, dins d'una linea imperceptible de silencis, dedicats para sempre als seus anhels. Quan vaig sentir els seus llavis, crec que llavors no vaig voler despertar, crec que llavors, en aquell moment, vaig perdre la parla, em va agafar la mort.