ELS DE SEGONA RESIDÈNCIA

ELS DE SEGONA RESIDÈNCIA

Era talment un plaer puntual
veure cada vespre a les vuit,
com la majoria de gent
des del seus balcons i llars
amb tots els carrers buits,
comencen a picar de mans
fent ressonar arreu dels barris
de tots els pobles i ciutats
l’esclat dels llargs aplaudiments,
agraint de tot cor al sanitaris
i demés personals essencials,
la tasca tan punyent que fan
i en les condicions tan anormals.

Se’ns demana que restem confinats
per prudència i sobre tot, per solidaritat.
Que a casa, gairebé tenim de tot,
i només ens cal sortir per cosa puntual
si la tal cosa és només, per necessitat.

No entenc, doncs, quan hom
qui de casa estant o pitjor encara
des de la seva segona residencial,
s’ho miraven ben asseguts al seus sofàs
mirant-s’ho tot com si res passés
i què per a ells, res era especial.
“No som els qui estem malalts!”
se suposa devien pensar.
I què tan hi fa doncs
que no hagi un bri de solidaritat?

Jaumedelleida