Els Burros Catalans i Els Burros Andalusos

Un relat de: Marceli
Els Burros Catalans i Els Burros Andalusos

Elogio l'afecte de Su Majestat, La Reina Doña Sofia pels animals i altres causes humanes. Però això no és per parlar de la Reina, sinó dels Burros.
El burro andalús és una espècie protegida, que esperem que no desaparegui. Al burro li devem un Premio Nobel de literatura a l'exili. Juan Ramón Jiménez (Andalús Universal), per "Platero y yo". També el burro de Sancho Panza, va donar sapiència al seu amo. En el burro ens reflectim i trobem el saber i la inspiració. Ha estat un animal adorat i considerat Déu.
A més del burro andalús, tenim el "ruc català", que també va estar a punt d'extingir-se. El va recuperar un pagès, es va trobar un munt de burres, però de burro cap.
Al final, van trobar al "último mohicano" dels burros catalans. Saben a on era? Fent la mili en artilleria. El van haver de llicenciar.
El que no sé, és on van trobar al burro andalús, estava prenent unes tapes?...

Marcel·lí Miret - El Quixot Català, Cavaller de l'Olimp i dels Campos Eliseus (C.E.).

Nota: ni em fico amb la Reina, ni amb els burros, ni amb els andalusos, ni amb l'exèrcit. Srs. Editors, en cas de publicar-ho, vigilin de prop al tipográfista, no sigui que barregi burros amb reis i em fiqui en un embolic.

Una altra Nota: Al burro català el van destinar a cavalleria, però els tancs pesaven molt per ell, i per això va triar carregar amb els canons. (Això és un acudit)

Nota final: En l'original vaig escriure que el burro català: "va passar d'un mamporrero de l'exèrcit a unes infermeres de la Seguridad social".

Aquí no ho poso ni boig.



Marcel·lí Miret - El Quixot Català
marcelinosi@yahoo.es
TW @quixotcatala

Comentaris

  • Va de Ruc.[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 26-09-2018 | Valoració: 10

    No magrada la paraula "burru", el pare m'ho deia quan jo anava a estudi i suspenia tot! A l'escola quan em castigaven el mestre em dibuixava unes llargues orelles de "burru" i apa! allí dret davant tota la classe mirant-me com a "burrus" . Per culpa d'una cosa i altra sempre he estat un "burru desorientat" en prendre decisions a la vida i fracasat , en els estudis. Marceli, savies que a Pont de S. ,segons el DCVB, al forat de l'orella del ruc li diuen " Turulut "?. Per contra trobo encisador el mot nostrat "Ruc o Ruquet". Em fa pensar en el que tenien a casa de mon avi quan ell era vailet, devers l'any 1898, de color cendra i amb el qual i jugava el mainatge de la casa, tot estirant-li de la cua, segons m'explicava la padrina que al cel sia. Encara conservem la menjadora del ruc, que fins fa pocs anys és feia servir de pedrís. Un conegut meu, pagès en tenia un ruc català, que simpàtic! Podè tot això que et conto et semblaran , no "tonterias", sinó, rucades, que és com s'ha de dir en el nostre bell catalanesc del món. Molt bon relat el teu Marceli i la teva biografia bé podria passar per un excel·lent manual de experiència de la vida, està escrit amb gràcia, no viuràs al carrer d'en Coeta, oi? I no em refereixo a la del ruc, com tu saps.. .lent Ihà-ihà! o Ihò-ihò!