Ells i jo

Un relat de: Flanagan

No em podia moure. En Conrad, el més forçut de l'escamot, m'havia lligat les mans i els peus al pal d'una manera molt brusca, però eficaç. Ja notava com la circul·lació de les meves extremitats no fluïa com abans, i segurament ja estarien d'un color vermellós o morat.
No m'importava. La meva major preocupació, si és que en tenia alguna, era el grup de homes que m'apuntaven amb fusells. Un d'ells, el ros, feia una cara ansiosa, desitjant prémer el gallet. No sé per què, però tenia la sensació que em dispararia allà on em faria més mal. La resta, es debatien entre la resignació i l'odi. S'estarien preguntant tots ells per què havia disparat contra l'Àlek?
Donava igual, ara ja no importava...mentre el comandant s'acostava a l'escamot d'afusellament per donar l'ordre, vaig pensar si havia actuat correctament...

***

La pluja queia a vots i barrals, envaint el fum i les olors de les granades que havíem tirat feia uns minuts. Just quan els natius s'havien rendit i nosaltres havíem pres possessió del lloc, les primeres gotes havien començat a caure. Mai havia estat creient, però em preguntava si era un senyal diví, com un plor del cel. Els meus companys estaven rematant a trets els pocs rebels ferits que quedaven vius. Jo em limitava a observar aquell paisatge desolat, amb els ulls impassibles, sense saber què pensar. De sobte, l'Àlek se'm va acostar, arrossegant un noi sense braç, d'uns 15 anys d'edat.
- Aquest malparit estava amagat a la caseta del petit turó. És ell el tirador que n'ha mort tants dels nostres. Si no li haguessis llençat la granada, no ho hauríem aconseguit- va dir somrient. - El plaer és teu. Mata'l tu- va afegir.
La resta de companys es van acostar a veure l'escena. Em vaig quedar un moment mirant el nen, que tot i no entendre la nostra llengua, sabia què l'esperava. Jo tenia la pistola a les mans, i vaig apuntar.
Mai no havia matat a ningú a sang freda ni cos a cos. De fet, mai havia disparat a algú. Només havia llençat aquella granada fatídica per al noi. Vaig experimentar una sensació extranya. Tenia el poder d'una vida a les meves mans. Uns quinze anys de records tristos, alegres...Tenia jo el dret d'arrebatar-li la vida? M'han ensenyat a matar, però no a superar aquests conflictes interns...
"Mata'l, mata'l", em repetia l'Àlek al meu cervell, tot i que a la realitat només estava mirant-me amb un somriure. Em va recórrer una sensació de culpa, de vergonya, d'auto-odi i vaig disparar...contra l'Àlek.

***

Diuen que el poder de tenir una pistola a les mans et pot corrompre o tornar boig. No sé què m'havia passat a mi. Si m'havia tornat boig, havia estat covard, havia recuperat la humanitat que havia perdut feia temps o havia seguit el meu instint. En aquell moment, però, ja no importava.
-Presentin armes!
Tots es van quadrar.
-Apunteu!
Tots apuntant, el ros apuntava, efectivament, a un lloc diferent d'on ho feien els altres.
-Foc!
Vaig tancar els ulls.




Comentaris

  • Situació límit[Ofensiu]
    Unaquimera | 07-04-2007

    Un relat breu però força interessant, que inclou un salt temporal molt ben plantejat.
    L'escena inicial ja és suficientment forta i està prou ben descrita com per enganxar l'atenció de la lectora, que s'enfronta a una situació límit i a un per què...? En la segona escena es desvetllen les circumstàncies i en el tercer acte conclou la representació amb un final rotund, tancat, definitiu.

    La qüestió central ha quedat en l'aire, però, de tal manera que qui llegeix pot opinar sobre el valor, la covardia, la bogeria o l'empatia que poden demostrar les persones en mig de situacions extremadament violentes, quan poden decidir entre la vida i la mort dels altres, quan la seva pròpia vida poc acabar en qualsevol moment, la seva pròpia mort esdevenir al minut següent...

    M'ha agradat llegit aquest breu relat; llàstima que no el presentessis finalment!

    Tornaré per fer una nova visita a les teves obres...

    Rep de moment una abraçada que t'ofereixo amb els ulls oberts,
    Unaquimera

  • jujuju[Ofensiu]
    Flanagan | 23-12-2006

    Poz Mr.Misteriós et contesta...
    Ja tens pinta que et van aquest tipus de detalls!;)
    Es broma. Ara seriosament: doncs potser sí, la veritat és que no hi havia pensat. Ho tindré en compte per la propera vegada!
    El que és morbós és el professor de Polítiques parlant del Clinton i la Lewinsky ( que recordem que és un home...calent! ).
    1 ptunet noieta

    Aleksandr

  • Perquè no sóc de posar 10's...[Ofensiu]
    HER | 21-12-2006 | Valoració: 9

    Sr. Misteriós... em sorprens, em sorprens. M'ha encantat el teu relat, la subtilesa d'aquest final!!

    Anem a buscar-li una pega, però... ummm... va... potser diria que hagués estat interessant (per a un relat o potser per a desenvolupar-ne un conte) que haguessis descrit el noi sense braç. Cony, sona morbós pero... sé que amb la teva capacitat de descripció, hauries fet que el relat encara calés més (si és que es pot).

    Ja ho deia jo... és que no se li troben pegues!

    Muacks!