Ella

Un relat de: Underneath

Ella... buff, suposo que és la persona a qui conec des de fa més anys, i acumulo en la seva persona una muntanya de sentiments contradictoris. És possible estimar i odiar al mateix temps, i odiar-te a tu mateix per odiar a qui també estimes? Quin embolic, no?
Però és que ella no pot respectar-me com a persona individual i independent! No pot entendre que els meus sentiments, els meus pensaments, les meves necessitats, no estaràn mai més subeditats a la seva persona. No pot acceptar que no soc una cosa que obeirà les seves ordres sota qualsevol concepte, sota qualsevol amenaça o agressió de la meva llibertat, llibertat que als 17 anys començo a trobar necessària. I no parlo de grans llibertats. Parlo de, què sé jo, poder ser jo mateix sense sentir-me extrany, poder anar per casa meva amb la calefacció central a tota pastilla i en màniga curta sense tenir que rebre una bronca, m'enteneu? De poder-me definir com a persona sense que hagi de topar amb ella cada dos minuts! I que si hi ha coses que trobo importants, poder dir-ho sense que em tracti com un complet inútil que encara ho ha de descobrir tot sobre la vida. Què es pensa, que soc ella? Si, es pensa que per haver sortit d'ella he de participar de les seves pors, de les seves preocupacions, de la seva vida, i no! Això si, te com a estandard la sensibilitat, una sensibilitat que posa per davant de tot els SEUS sentiments, mentre que qualsevol altre preocupació és egoisme per part dels altres. Posaré un exemple: L'altre dia va ser el seu aniversari. Jo portava un temps buscant una sèrie de documents sobre el seu avi, que en el seu temps havia sigut un personatge important, per poder donar-li, atès el seu alt valor sentimental. La recerca es va anar allargant i al final va resultar que era impossible aconseguir aquests determinats documents. Quan li vaig dir, ella em va mirar de dalt a baix i em va dir fredament que ella ja ho havia intentat i que allò era imposible, i que ja em podia estar afanyant a fer-li un regal. I mireu, jo soc humà, em van passar les ganes de fer-li cap regal davant d'aquella galleda d'aigua freda. Es que no ho sé, jo no tinc ganes de fer-li un regal a algú que no valora res del que faig! Sempre es queixava de les meves notes. Aquesta evaluació he arribat amb molt bones notes. No brillants, d'acord, però millors que mai. I creieu que res ha canviat? Que han disminuit les acusacions de irresponsabilitat, de passivitat, de imbecilitat, de maldat? En absolut. He descobert que tinc una mare paranoica... Si, si, paranoica: pensa que soc un malparit que vol matar-la a disgustos... quan l'única cosa que vull és que em deixi en pau! Vull ser una persona autònoma, una persona que pot fer mínimament el que vol quan està tranquilet a casa seva, i pot menjar-se una galeta fora de la cuina sense tenir que sentir que no té cap respecte per l'economia familiar! No ho sé, només vull normalitat, no vull amenaçes de suicidi o sentir com setmana si setmana no se'm fa fora de casa, se'm amenaça amb no anar de viatge a Egipte (viatge eternament pendent, eterna amenaça) i coses per l'estil. Això si, jo he de complir totes les meves obligacions com a fill! I la pau? La pau no és un dret de qualsevol fill? De qualsevol ésser humà?

Comentaris

  • culpa del patriarkat[Ofensiu]
    partisana | 12-01-2006

    Com bé sabràs això és kulpa del patriarkat XD jejeje era broma...res alvaro...k fa temps erem bons amiks eh? XDDD wenu res...k segueix escribin k pot ser k algun dia jo tb publiki els relats k em fa tanta vergonya publikar...i no siguis tan burges!
    SaLut i revolta!

  • M'agradat molt[Ofensiu]
    AINOA | 11-12-2005 | Valoració: 9

    Un relat molt ben escrit noi.
    No se si es reial, pero es una situació molt habitual.
    Tots em tingut aqueste edat, pero tambe tenim que entendre que moltes coses que fan las mares es perque ens estimen. Encare que semble que ens u facin per fotrens.
    Una abraçada.

  • buff..[Ofensiu]
    Tona | 06-12-2005 | Valoració: 10

    No saps com t'entec noi. Jo ja porto molt temps també així amb la meva mare.. suposo que en veritat desde sempre, però ara començo a veure-ho pq començo a tenir la meva pròpia vida, la meva feina... saps? i em passa exactament el mateix que tu. o tb vui menjar-me una galeta fora de la cuina. Ja sé qu m'estima...suposo que aquest es el major problema..pero no pot pensar una mica en quan ella tenia la meva edat?.. aire siusplau...aire...

  • però t'estima[Ofensiu]
    fleur | 06-12-2005

    com totes les mares, t'estima.
    i molt més del que et penses, i per això és com és. perquè t'estima. perquè suposo que en aquests moments ets el més important per a ella i li costa d'assumir que el seu nen ja no és un nen.
    però has de créixer i fer-li.-ho entendre.
    i en sabràs, amor.
    ets capaç d'això i molt més

    t'estimo

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Underneath

Underneath

73 Relats

215 Comentaris

80619 Lectures

Valoració de l'autor: 9.52

Biografia:


"Porque eres mia,
porque no eres mia,
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro
porque tu siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frio
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela por dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no"
(M. Benedetti)



Per mi, la poesia és només un intent futil d'aturar l'instant, de guardar-ne fotocòpies...