Ella

Ella... buff, suposo que és la persona a qui conec des de fa més anys, i acumulo en la seva persona una muntanya de sentiments contradictoris. És possible estimar i odiar al mateix temps, i odiar-te a tu mateix per odiar a qui també estimes? Quin embolic, no?
Però és que ella no pot respectar-me com a persona individual i independent! No pot entendre que els meus sentiments, els meus pensaments, les meves necessitats, no estaràn mai més subeditats a la seva persona. No pot acceptar que no soc una cosa que obeirà les seves ordres sota qualsevol concepte, sota qualsevol amenaça o agressió de la meva llibertat, llibertat que als 17 anys començo a trobar necessària. I no parlo de grans llibertats. Parlo de, què sé jo, poder ser jo mateix sense sentir-me extrany, poder anar per casa meva amb la calefacció central a tota pastilla i en màniga curta sense tenir que rebre una bronca, m'enteneu? De poder-me definir com a persona sense que hagi de topar amb ella cada dos minuts! I que si hi ha coses que trobo importants, poder dir-ho sense que em tracti com un complet inútil que encara ho ha de descobrir tot sobre la vida. Què es pensa, que soc ella? Si, es pensa que per haver sortit d'ella he de participar de les seves pors, de les seves preocupacions, de la seva vida, i no! Això si, te com a estandard la sensibilitat, una sensibilitat que posa per davant de tot els SEUS sentiments, mentre que qualsevol altre preocupació és egoisme per part dels altres. Posaré un exemple: L'altre dia va ser el seu aniversari. Jo portava un temps buscant una sèrie de documents sobre el seu avi, que en el seu temps havia sigut un personatge important, per poder donar-li, atès el seu alt valor sentimental. La recerca es va anar allargant i al final va resultar que era impossible aconseguir aquests determinats documents. Quan li vaig dir, ella em va mirar de dalt a baix i em va dir fredament que ella ja ho havia intentat i que allò era imposible, i que ja em podia estar afanyant a fer-li un regal. I mireu, jo soc humà, em van passar les ganes de fer-li cap regal davant d'aquella galleda d'aigua freda. Es que no ho sé, jo no tinc ganes de fer-li un regal a algú que no valora res del que faig! Sempre es queixava de les meves notes. Aquesta evaluació he arribat amb molt bones notes. No brillants, d'acord, però millors que mai. I creieu que res ha canviat? Que han disminuit les acusacions de irresponsabilitat, de passivitat, de imbecilitat, de maldat? En absolut. He descobert que tinc una mare paranoica... Si, si, paranoica: pensa que soc un malparit que vol matar-la a disgustos... quan l'única cosa que vull és que em deixi en pau! Vull ser una persona autònoma, una persona que pot fer mínimament el que vol quan està tranquilet a casa seva, i pot menjar-se una galeta fora de la cuina sense tenir que sentir que no té cap respecte per l'economia familiar! No ho sé, només vull normalitat, no vull amenaçes de suicidi o sentir com setmana si setmana no se'm fa fora de casa, se'm amenaça amb no anar de viatge a Egipte (viatge eternament pendent, eterna amenaça) i coses per l'estil. Això si, jo he de complir totes les meves obligacions com a fill! I la pau? La pau no és un dret de qualsevol fill? De qualsevol ésser humà?