Ella

Ella era pèl-roja. Sí, així la recordo. Els seus cabells eren sinuosos com les ondes d'un riu i frondosos com els boscos d'avets. Els lluïa llargs i despentinats. Fora de control.
Ella tenia els ulls de color marró intens com la fusta vella d'una bóta de vi. I ben oberts, mostrant les pupil·les del gat en els seus passejos nocturns i fugissers.
Ella tenia una veu melòdica. Quan em parlava semblava que escoltés música. O potser era poesia. O tan sols la brisa del vent del capvespre.
Ella tenia un somriure juganer. Trapella. El mateix que se'ls dibuixa als nens quan han fet una malifeta i fugen divertits. Desprenia la tendresa i l'esperança de l'infant malgrat haver perdut aquells records.
Ella tenia un cos de fines corbes. Se li formaven camins inoblidables, plens de l'aura de les llegendes, que podia resseguir amb la punta dels dits. Semblava tan fràgil mentre la mirava que s'anés a trencar, però enlloc d'això, era lleugera com els ocells que sobrevolaven el pont on la vaig admirar per primera i última vegada. Gaudia d'aquella lleugeresa que només s'aconsegueix amb la força del anys. Encara que no fossin seus.
Ella tenia una pell feta de volves de neu. Freda. Blanca. En el seu rostre s'hi descobrien pigues de tots els tamanys, fruit dels seus passejos estivals sota la llum del sol que li esquitxava les galtes quan travessava les capçades dels arbres.
Ella desprenia una olor a somni vagament recordat del qual només necessitaves sentir les sensacions de nou i no pas rememorar el final.
Ella era seductora i terrorífica com les teranyines de les golfes centenàries. Era tan perfecta que feia por atansar-hi massa, però els ulls eren incapaços d'apartar la mirada d'Ella. Tenia un punt de transcendència que la feia inigualable: totes les històries de l'home palpables en els seus vestits.
Ella era totes les estacions en una. Era pintura, música i literatura. Era una tonada melangiosa i alegre. Era la incertesa del demà, la insatisfacció del present i la seguretat del passat.
Una princesa vestida amb texans.
Una ombra davall d'un pi.
Mart i Venus.
Però només la vaig compartir uns instants. Ni les cents de fotografies que hagués pogut fer haurien servit per mantenir-la uns segons més amb mi. Un tros de paper, de fet, no deixa de ser això: un tros de paper. I Ella és totes les dimensions.
Se'n va anar.
No va ser compassiva. No crec que mai ho hagués estat. Va jugar amb la meva bogeria i em va abandonar deixant-me tan sols una anhelada de versos entrelligats i una promesa de retrobament.
La meva amant: incasable amb ningú, lliure, desitjable.
La meva amant que m'espera en l'única ciutat amb silueta de dona: Praga.