Elena travessa portes

Em dic Elena. I sóc una noia inquieta.
I això m’ impulsa i engresca a explicar la meva aventura. Sembla penses que les aventures els hi passen als altres.... doncs a mi també m’ha tocat viure una aventura.
Una aventura que vull transcriure. Tot el que recordo. Amb una diferència. No és un record. És un conjunt de moments molt actuals i vigents. I escric vigent perquè significa actual, sense caducitat.
I m’anomeno inquieta que per mi vol dir “en moviment”.
La vida és viure. I viure és moviment vigent.
I això és el que vull compartir. M’ he deixat portar pel moviment vigent i he tret el cap per la finestra i mira’t el món.
Un món amb dimensions concretes. No limitatives. Amb dimensions visuals, les meves.
I ja en tinc prou i massa.
I massa com suficient i prou com suficient. Repeteixo, sense limitacions.
La finestra del meu espai m’invitava. El sol una mica apaivagat acompanyava. I de sobte vaig descobrir, al meu voltant, unes portes.
Una porta és un element de pas. Si és tancada no passes. Si és oberta passes. A vegades saps que hi ha al darrera d’una porta. En el meu cas i des de la meva finestra no ho tenia gens clar que podia haver-hi al darrera de les portes.
Eren portes desconegudes. I a la vegada suggeridores. Obertes o Tancades.
Aquesta és la meva història. L’inici de travessar portes. Si voleu m’acompanyeu.
Potser el cansament pot més que la inquietud. Aventura !!!


UNA PORTA

No sé com. M’he trobat en un espai envoltat de portes. Portes diferents i diverses.

Inviten. Cadascuna, a la seva manera, a entrar, a passar i sembla que no demanen “picar a la porta”.

Em decideixo. Empento i suaument s’obre.

Una llum blanca m’encega, sense fer-me mal. Dubto entre llum i claror. Tant se val.

Aquesta llum envaeix una sala buida i plena. Buida.... no hi ha res. Plena... és una sensació. Noto que és plena.

M’acostumo a la llum i en un racó descobreixo un personatge que s’acosta i em saluda.

- Hola Elena.
- Hola.
- Benvinguda.
- Qui ets ?
- Sóc la Felicitat.
- La Felicitat ? No. No existeix. No m’enredis.
- Et precipites, Elena.
- Mira... et pots presentar com el que vulguis.... però com Felicitat, no. Vaja, porta he obert !
- Xerrem ?
- Marxo por on he entrat.
- D’acord. Ets lliure

Mentrestant dues cadires van aparèixer, tot animant a una conversa. Vaig seure i...

- Elena, què és per tu la Felicitat ?
- No hi crec, ja t’ho he dit abans.
- No et pregunto si hi creus... sols un concepte.
- Que tot et surti bé. No tinguis problemes. No tinguis dificultats. Bona salut. Diners suficients.... I també que sentis que t’estimen.
- Bona definició. Sobretot la darrera frase..... sentí que t’estimen.
- Valoro molt l’estimació. I tot el demés també. Per això, com és tant complicat.... la felicitat no existeix.... per tant, no sé qui ets. No et reconec.
- Et pot ajudar que existeixo de forma diferent a com la gent m’ha assumit ?
- Explica’t.
- La Felicitat com un estat assolit, com un estat permanent, com un objectiu, no existeix. Estic d’acord amb tu. No existeixo.
- I llavors....
- Sóc un moment, un instant. Curt i intens. Un conjunt de sensacions que responen a un goig, un plaer, una satisfacció, però de poca durada.
- Jo sí he tingut aquests moments.
- Doncs jo sóc aquests moments i quants més millor.

Tancar els ulls uns instants. Les darreres paraules escoltades m’havien colpit agradablement i bellugar alguns esquemes interns, molt íntims.

Obrí els ulls i davant meu no hi havia ningú ni la cadira.

Potser aquesta conversa amb la Felicitat era un moment. I vaig sortí.