El triangle del record

A Ciutat de Mallorca, abans de que el carrer dels Bastaixos perdés el seu nom i se convertís amb el carrer de Sant "Domingo", o la costa del "duro" com també se l'anomenava, feia, o fa una placeta que me duu molts de records.

A un costat s'hi trobava la Rellotgeria Bitla, una sabateria, la llibreria Ferrer - Serra, l'òptica Selles, i al fons la façana modernista de la Drogueria de can Corbella. A la dreta hi havia les escales del Pas d'en Quint, una argenteria, al tenda de vidre y plom del meu padrí, el carreró de "La verja", la pastisseria de Can Dot, un forn i l'entrada al carrer Banc.

Presidint aquell racó ciutadà hi havia l'apotecaria de D. Hilarión. Bé aquest nom jo no sé a aquests anys d'ansa si era el seu de debò o be el meu pare l'hi deia en referència a la sarsuela de "La verbena de la Paloma". Lo que si es cert, que aquest bon home, era de molt poques paraules. Jo me hen record que se seia a la porta de l'apotecaria llegint el diari "La Almudaina", que l'hi durava tot el dia, per que cada dos per tres havia de aixecar el cap, per respondre a les salutacions que l'hi feien els qui passaven per allà.

Era un home totalment calb, la seva closca pareixia un bolla de billar , duia una ulleres redones, que l'hi devien molestar a les orelles, per que les cames les havia folrades amb un trinxa d'esparadrap, el vidres es mes gruixuts que un cul de tassó i així encara per llegir, havia de acostar-se el diari a dos dits del nas.

Quant qualcú entrava a la tenda a comprar qualque medecina, el aixecar-se de la cadira, per anar a prendre el seu lloc darrera el taulell, era tot un cerimonial digne de estudiar-se a els texts de la carrera de diplomàtic. Era un compendi de moviments calculats de manera mil·limètrica que no deixaven res a la improvisació. Des de el deixar passar al client, fins a la forma tan seva d'embolicar les potingues amb paper de diari, era tot un espectacle. I després tornava a replegar L'Almudaina i seguia la seva lectura intermitent.

Jo no faig torna a sabre res d'aquell home, fins que vaig sentir a dir que havia mort; el meu pare m'ho va dir per que havia llegit l'esquela a aquell diari que sempre tenia entre les seves mans. Malgrat això sempre ha estat un referent de la meva infantessa que no s'esborrarà mai del meus records.