Això s'acaba (II)

Quant vaig escriure la primera part d'aquesta història, ho vaig fer amb un càrrega tant grossa de depressió, que se me varen juntar massa coses amb poc espai, i no sé molt bé si vaig aconseguir transmetre qualque cosa en clar...
Tot va començar el dia que feia trenta anys que ens havíem casat, i que havíem decidit celebrar-ho amb una missa a una ermita a prop de casa nostra, i després fer un dinar familiar a filles i gendres per gaudir del esdeveniment.
Quan ja havia conclòs el dinar i tornàvem a casa nostra , a la meva dona l'hi succeí un fet estrany. Començà a queixar-se de que no podia caminar, que les cames no la duien... entre els meus gendres i jo la varem ajudar a arribar a casa... El dia següent va començar el pelegrinar de metge en metge, per veure què l'hi podia passar...
Radiografies, TAC's, electromiografies, de tot. De tot lo que la ciència mèdica tenia per costum fer en aquets casos... i per ventura més de lo que s'hauria fet normalment donat que jo pertanyia a la professió. Però, de conclusió cap ni una... i manco diagnòstic... moltes elucubracions, res més.
Aleshores va començar l'etapa de la cadira de rodes... no podia caminar, no sabíem lo que tenia, idò una cadira de rodes, i jo fent la feina de empenyar... per els supermercats, per l'església, per les visites a les amigues... per tot allà on fes falta.
Aquella rutina no l'hi devia agradar molt, per que un dia no va tenir altre idea, que agafar un suport ple de ganivets i, un a un, anar-los tirant-me... manco mal que no tenia molta força, per que els podia llevar-me de damunt, però quant l'hi tocar el torn al tallant, en lloc de venir de canto, vengué de pla, per que amb un'altre cas m'hagués xapat el cap com si fos estat un meló.
Vaig demanar auxili a una filla meva i trucar al metge de guàrdia perquè jo no podia amb ella, i no m'atrevia deixar-la sola per tal de que no fes un disbarat; quant aquest vengué fa aconsellar l' ingrés a una clínica per tal de fer un tractament adequat a la situació de desequilibri emocional que aquella dona es trobava. Jo no estava gens clar de lo que havia de fer, i m'aconsellaran que no truqués a les forces de seguretat per no donar la "nota". Jo, beneït de mi, vaig fer cas i anàrem cap a la clínica.
Allà, en el establiment sanitari m'aconsellaren de que no quedés ningú amb ella, per no interferir amb el tractament que se l'hi havia de donar... Així es que tots ens anàrem cap a casa, pensant que ja veuríem l'evolució de la malalta.



Després de quinze dies d'internament el psiquiatra que l'havia atesa, me va dir, que convenia fos vista per un psicòleg, a efectes de veure si l'hi posaven les idees al seu lloc, per que ell dubtava de que fos capaç de seguir amb la medicació que l'ajudaria a sortir de la fons de aquella vall "psicològica" a on havia caigut...

(Seguirà...)