Això s’acaba (Epíleg 1)

Ja estic sentenciat. Ja estic en el corredor de la mort. Però no se quant m’executaran. Així se pot definir la meva situació anímica, desprès dels dies que duc, amb la convicció del cranc que tinc dins el meu ventre.
Lo fotut es que ja s’han acabat els recursos legals possibles i ja no hi ha res a fer. Estic a les ordes del “governador” per que ordeni executar la sentencia. I tampoc se com serà aquesta execució, no se si serà per injecció letal, cadira elèctrica, volta de garrot, escamot d’afusellament, apallissament, o quina altre...... No es que me preocupi gaire, però lo que si me fa mandra es la manca d’informació.
No sabia pas que aquest tipus d’espera fos tan desesperant, no per el que a de venir, sinó per la manca d’horitzó de quant vendrà, i de quina serà la seva presentació. I ara per acabar-ho d’arreglar ha comparegut el dolor ..... No es un dolor fort, però es sord i pesat, i no calma quasi amb els analgèsics que me donen.
Però, no us penséssiu que això es tot. Ara s’ha esdevingut que tinc un mal gust de boca esfereïdor, i l’ingesta d’aliments es una vertadera purga. Amb aquestes coses no hi ha dubte que el dia a dia es fa molt pesat. I qualque vegada penso “fins quant? , Deu meu”. No es que penses que havia de ser agradable ..... però, tantes molèsties?.
Ara m’han demanat un TAC, preferent, però no saben quant el me podran fer, perquè hi ha molta llista d’espera ........ i entre tant toca esperar. A mi no me preocupa gens, tanmateix se que no servirà per res, ja que no es possible que me puguin donar cap altre solució quirúrgica, be, ja heu veurem....
Lo mes curiós d’aquesta historia es el veure en pròpia persona, lo trist de com està muntat el sistema. Tothom es pensa que l’Oncologia es un gran avanç de la medicina, però per els malats?, no, no us ho penséssiu. Es el gran negoci de les farmacèutiques , que treuen un profit desorbitat dels tractaments. I no cregueu que dediquen part dels beneficis a la recerca, per millora els productes o per disminuir el efectes secundaris, no, ja està be així..... tanmateix això son malalties terminals, i els malats s’han de morir, que mes dona?. Allò de “primun non nocere” que tan ens predicaren a la Facultat, ja no interessa, no es rentable. Si a qualque moment trobem com millorar una cosa, be, ja heu aprofitarem .... I les exploracions radiològiques? , ara que això de les radiacions s’ha posat tant de moda...... Aviat sen obliden de que la radiació absorbida per el cos humà amb tres exploracions de TAC, equivalen a la radiació que varen suporta els habitants d’Hirosima quant les hi tiraren la bomba atòmica .... però tots seguim tranquils.
I ara, lo mes trist, i lo mes greu, es la continuada reflexió damunt allà on anirem quant arribi el dia de la execució. Jo som una persona que me vaig educà dins l’esperit del catolicisme, però al llarg de la meva vida, he evolucionat cap un agnosticisme maleit, i ara me plantejo a on està la veritat, i damunt tot lo que estic sofrint físicament, se hi afegeix el sofriment espiritual de la incertesa ..... No se cap on tinc anar, i tampoc tinc qualcú que me pugui fer costat dins el meus raonaments, ni que me pugui treure del pou tan fosc i amarg en que me trobo.
I els meus sentiments no estan gens tranquils, ni tampoc els meus pensaments troben conhort amb cap situació coneguda. I tot això es molt fotut. Jo ja se que tinc que assumir les meves culpes i no puc donar la responsabilitat a altres persones.... però damunt tot la meva existència no hi ha gens de llum sobre aquest problema.