Això s'acaba (III)

Vaig cercar un professional de la psicologia, tot i que les solucions d'aquesta matèria no acaben de convèncer-me. Vaig recórrer a un professional de molt de prestigi (prestigi que es traduïa per unes honoraris molt sucosos ) dintre del àmbit universitari, i que me recomanaren a molta insistència, per la seva seriositat i per la seva trajectòria professional. I començaren les sessions de teràpia.
De tot d'una aquell homo me va deixar clar que no volia que jo hi fos present, si be me va comentar que desprès d'haver-la vista les primeres vegades me citaria per comentar-me les seves impressions. Afixi ho va fer, i me digué que ho veia un cas molt complicat, malgrat que feria tot lo possible ..... sobre tot, me va recomanar que no l'hi fes comentaris desprès de les sessions.
Així va començar el pelegrinar cada setmana, carregant la cadira de rodes al cotxe i cap a Ciutat a complir amb l'obligació. La consulta del psicòleg estava situada a les avingudes que envolten el casc antic de la ciutat de Palma, i era una entrada molt espaiosa que tenia una dotzena de escalons fins a arribar a la planta de on partien els ascensors .... per lo que jo deixava que la meva dona s'aixequés de la cadira, se apoyas a la paret, i jo pujava la cadira, i després baixava a cercar-la a ella, i així com podia la pujava els escalons, fins a tornar-la asseura a la cadira i agafa l'ascensor fins al pis de la consulta.
Arriba el moment en que me cridar per anar a parlar amb ell, i me conta una història molt complicada, de frustracions i de il·lusions no complertes ..., que havíem de fer una viatge a Roma que no havíem arribat a fer mai...... una sèrie de coses que, la veritat, no entenia de que anava tot allò. Be, jo no pretenia esmenar la plana a ningú i l'hi vaig contestar que fes lo que trobes i que trauríem conclusions al final.
Donat que no podia esser present a les sessions, jo la pujava a la consulta, i tornava a davallar per anar a prendre un cafè a un bar que hi havia a baix i que tenia molta solera a Palma, i que durant anys havia estat lloc de trobada de tots els pagesos que, els dissabtes, venien a fe el mercat a la ciutat, es deia es Triquet. Mes o manco, acostumava a emplear mitja horeta segut, llegint el diari o mirant la gent ca passava. Després anava poc a poc a pujar altra vegada al despatx del psicòleg, per recollir la meva dona, i fer es camí de tornada.
Jo trobava que la malalta pareixia que estava més alegre, i més comunicativa e mida que passaven les sessions.... i, la veritat, vaig cobrar esperança...... i anava pensant que les coses podrien arreglar-se. Però, hi va haver un dia que venia del cafè per anar a cercar-la me vaig un entrebanc molt gros. Quant vaig entrar dins la entrada del edifici de la consulta, vaig trobar la dona, asseguda a la cadira i que m'esperava al termini dels escalons, que anaven als ascensors. Per entendre'ns havia davallat els escalons i havia davallat la cadira, ella mateixa?. Quant l'hi vaig demanar noves se posa a riure i no va voler-me contestar; lo que si me va dir que havia decidit no tornar mes a la teràpia
Jo vaig anar per amunt a veure que me deia el psicòleg, i no me va contestar ningú quant vaig trucar al timbre de la porta. Tornat cap a baix, me escometé diguin-me: venga, venga anem cap a casa....
Jo, la veritat estava molt atemorit, i quant arribarem a casa vaig tornar telefonar al psicòleg, i aquesta vegada si que me va contestar, i tot d'una me va explicar que ell també havia baixat després de la meva dona i l'havia vista quant carregava la cadira i la davallava la dotzena de escalons, el primer tros de l'escala, i aleshores si seia per esperar .... i havia quedat sorprès ja que no s'ho hauria imaginat mai.... que no l'hi demanes mes explicacions, perquè ell tampoc ho entenia.
De bades l'hi demanava a la meva dona que passava....... i lo únic que m'aclaria era que no volia tornar-hi mai mes i que no passava res, ni havia passat res... i heu deia amb un rialla tan estranya i enigmàtica que no me tranquil·litzava gens. Davant aquella reacció, jo vaig trucar per telèfon a la meva filla petita i l'hi vaig contar tot, fil per randa. Ella me contestà que venia cap a casa, per que volia aclarir-ho.
Va venir, i be ho va intentar treure qualque cosa d'aquell entrellat, i lo únic que aconseguí va esser que la meva dona l'hi rigués sense treure res mes. Això si, ella ja no necessitava de la cadira de rodes per anar amunt i avall per la casa. Aleshores me digué que jo m'anés amb ella a casa seva i el demà ja veuríem que feríem.
Jo vaig quedar a dormir a casa de la meva filla, i el mati següent , anàrem a la casa, i no hi trobarem ningú.

(Seguirà .........)