El so de l'aigua

La trobo al mateix lloc de cada dia, al costat de la finestra. El sol de Desembre entra tímidament dins de la cambra i l’inunda amb una llum lleugerament càlida. Un llit, una tauleta i un parell de butaques per les visites. Aquest és tot el seu món ara. Sobre la paret de damunt el llit un gran crucifix la vetlla dia i nit. Les cuidadores li han posat una manteta de quadres damunt les cames i un xal de llana sobre les espatlles perquè no tingui fred.
M’apropo a ella i faig girar la cadira de rodes sobre el seu eix de manera que em pugui veure bé. L’àvia em mira, però ja no em reconeix. Mica en mica ha anat perdent els records. L’Alzheimer li va prenent la vida a poc a poc. Encara, però, no ha perdut del tot la capacitat de llegir.
Al començament de la malaltia solia llegir relats curts i contes que jo li portava de la biblioteca del poble. Més endavant quan ja no podia mantenir l’atenció en la història i es cansava de seguida, li ensenyava haikús, com aquest d’en Matsuo Basho:
La vella bassa.
Una granota hi salta.
El so de l'aigua.
Una foto d’un instant que jo volia creure que la portava a moments viscuts i amagats en un racó de la seva memòria ferida.
Avui li he portat un recull de refranys i frases fetes. Quan estava bé, sempre m’explicava que el seu pare era un gran entusiasta de les dites, i ella n’havia fet un recull. És aquest recull, el que avui llegirem.
Tot i que ja no parla, sorprenentment encara és capaç de llegir. “Llegir és una pràctica mecànica i els pacients reaccionen positivament a l’estímul de la seva pròpia veu” em diu el seu metge.
Jo l’acompanyo en la lectura. L’àvia va resseguint amb els seus ulls cansats tot el que està escrit i amb la seva veu enrogallada va recitant fil per randa les dites. Mai li havia vist una espurna de llum tan brillant als ulls com la que té aquest matí!
Vull imaginar que aquesta llum està feta dels petits bocins de la seva vida que com una galeria de imatges se li van apareixent nítidament a mesura que va llegint.