El senyal

La Maria anava cada dia a treballar a la ciutat. El viatge en tren era la seva estona preferida. Durava una hora i escaig que ella aprofitava per llegir. Li agradaven les novel·les romàntiques, sobretot les que passaven a Escòcia i estaven plenes d’atractius i valents highlanders, i dones que viatjaven en el temps. La Maria no s’havia casat. De fet, mai havia tingut parella. Aviat faria seixanta anys, però encara somiava trobar l'amor de la seva vida.
Aquell dia, el tren va arribar amb molt de retard. Per sort, l’estació de la Maria era una de les primeres de la línia. El passadís del tren es va anar omplint de passatgers nerviosos que no podien seure i que es queixaven del mal servei.
De sobte, una mà es va agafar al respatller del seu seient:
- Perdoni si la molesto – li va dir un home de mitjana edat que duia un vestit blau marí mentre li picava l’ullet.
Ella se’l va mirar enrojolada i va esbossar un somriure tímid.
El tren es va anar buidant a mesura que anava engolint les estacions i finalment l’home va poder asseure’s. Just davant d’ella.
La Maria se’l mirava de reüll mentre feia veure que llegia. Li va semblar un home molt atractiu. Era pèl-roig com els herois de les seves novel·les, alt i ben plantat. Sense voler, ell li va donar un copet al peu mentre estirava les cames.
- Em sap greu, però tinc les cames massa llargues per aquest espai tan reduït.
Ella va alçar els ulls del llibre i l’home li va tornar a picar l’ullet. Per segona vegada va sentir com la sang li pujava fins a les galtes. “Era un senyal?” "Seria aquell l’home que havia estat esperant?”
Quan va baixar del tren, l’home del vestit blau li va desitjar un bon dia tot picant-li l’ullet.
Un cop a l’andana, la Maria no es va poder estar de girar-se i mirar cap al tren. L’home havia baixat la finestreta i estintolat sobre el vidre mirava cap a l’andana. No parava de picar l’ullet i aclucar els ulls amb uns moviments sobtats, bruscs i repetitius.