El sastre valent

Un petit sastre molt pobre, que vivia en un poble que es deia Gürtel, va comprar una confitura, on s’hi van posar set mosques. Enfadat, va colpejar-les amb una tela feta fuet i en va matar set d’un cop. Set de cop! Set de cop!,- va cridar -. Els seus crits van arribar a oïdes d’un gegant de la zona que tenia els bigotis molt i molt grans. El gegant va pensar que es referia a que havia fet set vestits d’home d’un cop. Per això va demanar-li que li fes vestits per a ell.

El sastre es va posar a treballar i va fer un munt de vestits. Després va anar a veure el gegant i va comprovar que li esperava amb un amic que es deia Pablo Crespo. Has portat els vestits? , – li va preguntar el gegant de bigotis immensos -. Sí, – va respondre amb timidesa el petit sastre -. Vull que arribin a uns amics que tinc ,- va ordenar el gegant -. I com es diuen? , preguntà el sastre -. Camps i Costa, – va respondre l’amic del gegant -. I a qui li passo la factura? , – va dir el sastre -. M’ho dones tot a mi i jo t’ho pagaré! ,- va cridar Crespo -.

El sastre va guanyar molts diners perquè li sortia feina per tot arreu. Tot i així, un dia va llegir als diaris que el gegant dels bigotis i els seus amics havien estat denunciats amb diversos càrrecs. Llavors va adonar-se que estava al bell mig d’un cas que li canviaria la vida i que rebria tot tipus de pressions. Fins i tot un dia va respondre a una trucada de Camps, l’amic del gegant del bigotis, que li va dir: “Échame una mano en esto que cuando lo tuyo con tu jefe se resuelva te podré ayudar aquí en Valencia en todo lo que necesites”.

El sastre va ser citat a judici i va explicar tot el que sabia sense que li tremolés la veu. A partir d’aquell moment va ser conegut com el sastre valent.

El rei va poder veure el seu èxit i li va encarregar tres tasques a canvi de la mà de la seva filla: desfer-se del gegant Urdangarín, desfer-se del gegant Urdangarín i desfer-se del gegant Urdangarín. Però si és la mateixa tasca? ,- es va queixar el sastre -. També faig el mateix discurs cada any i ningú diu res -, li va respondre el rei -.

El petit sastre va pensar la manera de desfer-se del gegant que vivia a Washington. Acostumat com estava a tractar amb persones corruptes, li va fer diversos vestits d’home, a canvi de que fes servir la seva influència. Nóos! , – va cridar el gegant Urdangarín al sentir-se descobert i adonar-se que la premsa monàrquica li girava l’esquena -. Llavors va ser quan el rei li va dir al sastre: com t’has desfet del gegant et donaré la mà de la meva filla… però de la més gran. Diuen que el sastre, al veure que el rei li havia enganyat, no va deixar de córrer durant dos dies seguits. Conte contat, conte acabat.