El rey es muy campechano

Si dic que la mentida constitueix una font de felicitat universal és molt probable que l’hipotètic botó de “no m’agrada” tregui fum. Tot i així, crec que determinades mentides són més que necessàries per tal d’aconseguir certa pau social. I és que la sinceritat, per molt valorada que es trobi en la nostra llista de virtuts que busquem en les altres persones, no sempre és l’actitud més adient; especialment, quan no la demanem, quan una d’aquestes ànimes caritatives tan compassives ens agafa del coll i submergeix el nostre cap en el bassal més brut i pudent de la sinceritat mal entesa. Hola, uiiii… com t’has engreixat! Doncs, gràcies per la teva sinceritat. I, ja que estem en plena catarsi, que sàpigues que els teus grans plens de pus no són ni la meitat de fastigosos que la teva incontinència verbal.

Una cara de la moneda és la sinceritat. El revers el constitueix la manca d’educació i de les més bàsiques eines que ens proporciona la intel·ligència social.

No obstant, els darrers anys s’ha posat de moda el maleït oxímoron que formen les paraules “políticament correcte”. Sota aquest paraigües, potser necessari a vegades, també s’aixopluga la pedanteria i un certa bonhomia de segona divisió. I en aquest context, el millor que funciona és l’us dels eufemismes. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ens aclareix que és un mot o locució d’expressió suau, atenuada, en lloc d’un de dur, inconvenient o desplaent.

Per exemple, a mi sempre m’ha fet gràcia quan es diu que tal o qual persona és una persona directa i sincera, com si això fos un valor per sí mateix. Viure amb persones directes i sinceres significa assumir que sempre seràs objecte de crítica “directa i sincera”. Et diran què malament et senta la roba, l’aspecte de no dormir que tens o que et passes al dia connectat a Facebook. Molt bé… gràcies per ser tan directe i sincer. Et prometo que jo també ho seré quan et digui que si menges tants dolços acabaràs en el zoo fent companyia a les foques. T’agrada que sigui directe i sincer?

Un altre eufemisme que fem servir és aquell que diu que una persona en concret “té molt caràcter”. No estarem dient que el que succeeix és que és agressiu, violent i tot un aprenent de psicòpata? Si us plau, res de caràcter.

També m’agrada l’expressió “tenir molta personalitat”. I no parlo de tunejar el cotxe o de configurar el teu mòbil amb sorolls estranys quan algú et truca. Quan es diu que algú té molta personalitat el que intentem dir és que es tracta d’una persona completament cabuda, incapaç de canviar d’opinió, tot i que li demostrem científicament que està equivocada. Posarà en qüestió tota mena de teories i normes perquè “té molta personalitat”.

Però l’expressió més divertida, alhora que xenòfoba, és la que afirma que “los catalanes son muy suyos”. Me activo en modo castellano para que tú, lector que alguna vez has afirmado esta solemne tontería, puedas entenderme perfectamente. Cuando dices que los catalanes somos muy nuestros, lo que tratas de afirmar es que no somos tuyos, que lo de una, grande y libre no nos interesa; que queremos que se nos respete, que no se nos cosifique, ni se nos convierta en una incógnita incapaz de despejar de tu ecuación. Porque, si te quitas los tapones de los oídos y estás dispuesto a escuchar, ya te enseñaremos cómo se solucionan las ecuaciones… aunque después el Tribunal Constitucional se empeñe en lograr la cuadratura del círculo. Los catalanes son muy suyos? Venga, jubila al sociólogo que nunca fuistes!

I acabo amb una expressió molt divertida: “es muy sencillo, muy campechano”. En el diccionari de la RAE hi ha una accepció que no sé si encaixa amb l’expressió: bebida compuesta de diversos licores mezclados. No crec que quan es diu que Belén Esteban és “muy campechana” es refereixin a això. O sí? Bé… suposo que l’accepció correcta seria afable, sencillo, que no muestra interés alguno por las ceremonias y formulismos. Molt bé, d’acord. Però quan diuen que “el rey es muy campechano” de veritat ho diuen per aquest motiu? Jo crec que no. Novament ens trobem davant d’un eufemisme. Per cert… visca la monarquia… però que visqui lluny.