El precipici del deshonor

D’acord, d’acord...farem un esforç més per compartir, m’arrossegaré si cal fins allí on cal llegir el que hem escrit i ho diré amb la veu més ferma que pugui.

Bon dia,

Els explico que de vegades la vida es fa feixuga, sí, ja sé que podria no sé aquí, aixecar-me, treure’m aquests ceps de les cames, que deuen ser l’única cosa que em detura, respirar profundament, aixecar-me i caminar, encara que al començament em costi mantenir-me dreta. Tornar a obrir els ulls, encara que em faci nosa la llum i així, ben lliure anar per on vulgui. Però no és tan fàcil. Mirar és fàcil, perdre’s pel món, no ho és tant.

A més sóc on sóc, després d’haver anat pel món, no de perdre’m, és clar, sinó d’anar, amb el cap ben centrat aquell lloc i aquell altre. Al final, deu ser veritat que tot allò privat és públic, perquè la veritat és que no veig el planeta, ni el país, en un estat gaire diferent al meu. Així, deu ser que la vista m’enganya quan crec que els altres estan més drets i espavilats que jo. Potser som així els que formem el món, tota una colla d’arrossegats i arrossegades amb tantes muntanyes com tenim per recórrer. Elles, les muntanyes sí que són ben dretes i fermes.

Crec que si em treies el ceps, el cos em faria una tombarella enrere i cauria daltabaix del precipici, caiguda lliure, amb acceleració, que segur que aterraria en el mar o en alguna llacuna i em tornaria a sentir viva. Vaja, no crec que em treure’m els ceps, em quedés allí, sense poder-me moure de tants anys d’esclavatge. Bé, o potser després de dormir profundament, aniria rodolant, en un moviment mig inconscient fins el precipici i sí, sentiria la caiguda lliure i el cabussó final. És bonic fantasiejar