El "petit príncep"

El més fotut és que molts nanos d'ara tenen un rei al cos.

És un relat curt que aconsegueix ben bé el seu propòsit. Manté fins al final aquesta ambigüitat sobre l'edat del protagonista, fins que es fa evident que el "cotxarro" es troba en uns "cavallitos" de fira. Molt ben lograt.

Per molts anys foster!

Quim

Breu, amb humor, i amb gir final inesperat. Un relat ben portat que es fa llegir.

Trobo molt encertat el títol, que juga per una banda amb el protagonista del relat, per altra banda amb les sensacions que viu aquest personatge, i sobretot per la referència que s'encén a la ment del lector. Un referent que ens predisposa vers un tipus de lectura... i en part aquesta és la gràcia de la sorpresa del relat.

Ens veiem!

LLIBRE

PS.- Ànims, foster.

en el petit príncep d'Antoine de Saint-Exupéry, però veig que el títol era un joc de paraules buscant el doble significat i la crida dels lectors.

Sobrepassar els 120, arribar a altes velocitats per sentir la força, sentir el fals poder, sentir-te amo de les carreteres (i per desgràcia, sense saber-ho, també de les vides dels altres).

jo a vegades em sento així quan vaig en bici... em sento lliure, la rapidesa i l'entorn em captiven i sembla que t'alliberis de tots els maldecaps que moments abans t'acompanyaven!

eis, pel que et vaig dir dels REPTEs: mira, perquè no et pensis que t'enganyava (jeje, ja sé que segurament no t'ho pensaves! ;) ):

La meva primera participació en un repte (que vas guanyar tu! ;)):
1. REPTE X

2. REPTE XVIII

3. REPTE XXII

4. REPTE XXVIII

5. REPTE L

6. REPTE LVI

7. REPTE LIX

8. REPTE 88

9. REPTE CII (que per cert, acabo de veure que no està publicat! almenys sota el nom de repte CII o 102, ni amb les paraules mona lisa, o somriure...!)

què? 9 reptes, eh! (bé, tampoc és mooolt, però deu ni dó... és que el fet d'anar participant i mai guanyar (tot i que sempre n'hi ha de millors és clar, i tmp s'hi pot fer res contra tanta eficàcia!)

per cert, també vaig col·laborar en la creació de la Bio dels Reptes! de fet, l'explicació de què és, etc, va ser un collage de tota la col·lecció de missatges que hi havia pel fòrum, recopilats per una servidora! i les coloraines incorporades tmb! ;)
A veure si m'hi torno a enganxar aquests dies d'agost que l'agenda és ben lliure! ;)

apa! que vagi bé!
ens veiem!
Gemm@

Molt bo si senyor. Ben redactat, fluid, simpàtic.... Hi ha persones que mai deixen de ser petits GRANS princeps i princeses...

a la fira, de petit.
Relat descriptiu meravellós i ple de la fantasia que mai hem de deixar de la mà.
Vinga, ja me'n queden menys per a comentar.
Un petonàs
Angels

...que ens pica l'ullet des del començament. Ben escrit, ben portat, ben acabat.
Una abraçada.

Jo, com alguns altres que han comentat, tampoc he entés bé el final fins que me l'he rellegit i llavors he captat tota la màgia de la història. M'ha agradat moltíssim!!! És del tipus que a mi m'agraden, curtes, plenes d'imatges i amb un final que ningú s'espera i que obra una porta que no creies que obriries. La primera lectura m'ho he agafat com una persona adulta, un "xuleta", una persona detestable, però en la relectura he vist l'encant d'un nen estimat i plé de somnis. De veritat, felicitats!!! (com veus no et tinc ressentiment per algún comentari que m'has fet d'algún escrit, tot al contrari, m'agraden les teves crítiques!!)

Aquest marrec que has creat imaginatiu, somiador, valent, ple d'il·lusió. I m'has fet llegir-lo un parell de vegades, perquè no m'ho creia. "Visió panoràmica del meu futur immediat" és el que pensaré d'ara endavant quan estigui al semàfor o a la caravana. Gràcies per aquest relat tant fresc i diferent.

I el guanyador del repte és,.....

Ta txaaaaan !!

El "petit príncep" !!!

És un relat genial, foster. Has jugat meravellosament bé amb la dualitat que pot inspirar el títol del llibre i aquest nanet, que és el "petit príncep" dels seus pares, i que se sent realment important i exultant damunt del seu cotxet de fira... fins que s'acaba el temps i s'adona que ha aconseguit la gran "victòria"... passar de 120, i amb la complaença dels seus papes...

No he pogut resistir la temptació de venir-te a llegir, després de veure el teu ritme imparable al fòrum i als reptes i a totes bandes... I me n'alegro d'haver-ho fet. Perquè crec que demostres molta imaginació, a més a més de molt bona escriptura. Et felicito, de debò!

Espero poder tenir algun altre momentet per seguir llegint-te. Una abraçada!

el final d'aquesta història...
A mida que l'anava llegint pensava que realment es tractava d'una persona adulta (una mena de fanàtic de la velocitat). M'ha agradat molt. No tinc res a dir respecte la forma i la construcció, ja que en la meva opinió ho fas sempre bé.
El final m'ha costat una miquetona entendre'l (però això és cosa meva, eh!)... En resum, que m'ha agradat molt! A més obres una porta a la reflexió sobre els nens, la relació amb els pares... Què més es pot demanar, doncs!
Vaig a llegir-ne un altre!

Una abraçada,

Leela

que tots hem viscut, com a pares palplantats al carrer o com "petits prínceps" dalt del cotxe.

No estic gens segur que fomentar la competitivitat entre els petits sigui necessàriament dolent. Potser el que cal és fer-los valorar per quines coses val la pena competir.

És un bon relat, on les aparents incoherències són producte de la imaginació del nen.

I ben puntuat (això és per el nani). Al meu parer, el primer punt ha de ser un punt. "En pujar-hi es transformava", és una afirmació. Punt. I tot seguit la descripció de l'interior del cotxe i les impressions que rep el nen. Al final, el narrador deixa parlar al nen i ho fa amb els guions pertinents, dins de la més estricta ortodòxia narrativa. Jo ho veig així.

Gràcies Foster pel teu comentari. Potser sí que el meu poema va embolcallat amb cert deix de pessimisme. M'agradaria dir-te que els meus silencis sempre m'han servit per reconciliar-me amb el món, mai per tancar-me hermèticament en mi mateix. Deixem-ho aquí, perquè diuen que la poesia no s'ha d'explicar.

Una abraçada

en el Principito, `després pensava que no entenia res i al final... el petit princep... jo tinc una petita princesa i és ben cert que és la mestressa de tot. Támbé és cert que eduquem els nanos amb massa competitivitat.
Un relat curt, enginyós i ben resolt. Felicitats
Glòria

#&1853. ™ƒ?®ß ™¶?¯

mentre el lleguia se'm a format l'idea del text i l'as portat com jo mateix me l'ages imaguinat. crec que l'as ben encertat.

Aixo si, el petit ja corre massa... no e spot passar de 120km/h. Es broma he que el text esta molt bé.

Hola, foster!

Aprofito un relat teu, per a comentar-te'l i per a explicar-te "el secret inconfessable".

Aquest l'he trobat breu, però m'ha agradat un detall: i és que deixes moltes portes obertes per a la imaginació. Per exemple: el moment breu de pau que té aquest personatge quan està aïllat.
O potser el moment d'independència dels pares que té el petit protagonista.

Bé, encara se m'acudeixen unes quantes interpretacions més, i això ho valoro molt positivament quan llegeixes un relat curt d'aquest tipus.

La interpretació sempre s'ha de deixar oberta, a menys que vulguis deixar molt clar quin és el pensament que transmets, no?

En aquest sentit vaig pensar el micro relat del secret inconfessable. Tens raó en que potser no s'ha de deixar tot tan obert, però m'agradava deixar-ho així. El secret, per mi, és que marxa a suïcidar-se. És a dir, es vol matar. Està fart de viure d'una manera que li impedeix que res no li succeeixi. Per això la bassa d'oli. Enmig d'un oceà, si esperes el vent per a moure't i aquest no apareix, tens el mar fet una bassa d'oli però no és una cosa gens positiva...

Bé, foster, encantat! i moltíssimes gràcies pel comentari, ja que si no s'acabava d'entendre vol dir que li faltava alguna cosa.
Ah! i l'última frase no tenia clar si posar-la o no. Al final la vaig deixar, però no sense dubtar molta estona...

Gràcies de nou,

Marc.

M'ha fet pensar en la necessitat de ser el primer, en l'instint d'adelantar i sentir el goig de sentir-se fort i poderós.
Molt gràfic, m'ha semblat veure el nen trepitjant fort l'accelarador.
La imaginació en els nens és desbordant i fantàstica, llàstima que ja estiguin marcats per la competivitat de sentir-se els primers en tots els aspectes. Ens fulminen amb imatges de tota mena de gent guanyadora, que va a totes...
No és estrany que identifiquin la sensació de llibertat amb ser "els reis del mambo".
Bon final, una baixada del cotxe a la realitat, però amb el matís d'haver passat de 120.
M'ha deixat un regust amarg, perquè l'he trobat real i cert, el reflex semi-innocent d'una manera de pensar i de viure.
Al menys a mi m'ha tocat fons!

Una abraçada i fins aviat!

vajam!
sorprèn molt el final, felicitats! Quin gir en la hisòtira!

només alguns comentaris als que els hi pots fer cas o els pots llençar al vent:

- em falta veure-hi la innocència dels nens... o com a mínim la del "petit príncep" ... sinó per què aquest nom i no "el rei de l'asfalt" (per exemple)?

- estic d'acord en que no el podien deixar passar pk estaven tots els cotxes l'un darrera l'altre en una via... (en una atracció de fira), però clar que pot ser la imaginació del crio. Tot i així, quan els nens deixa'n anar la imaginació viuen en móns màgics o en móns com el que dibuixes a la història? Jo vivia en un món màgic ple de colors... si avui en dia viuen en aquest tipus de món em sabrà molt de greu.

- la puntuació m'ha despistat en dos moments.
El primer: en explicar que el cotxe es transformava hi ha un punt i seguit entre aquesta afirmació i la explicació de les transformacions... i per tant en un principi sembla que siguin dues coses diferents i que no vagin lligades. Jo hi posaria dos punts.
En segon: el narrador és en tercera persona i al final d'un dels paràgrafs hi ha una frase que entenc que la diu (la crida, dins de la meva imaginació al llegir el teu relat) el nen en primera persona. També hi posaria algun signe de puntuació per advertir al lector. Potser unes cometes ("blalbla"), o potser un guió, no ho sé pas.

Espero que no et molesti que sigui tan perapunyetes. m'ha agradat força el relat tot i que m'esperava alguna cosa diferent pel títol. Si sóc així de detallista és perque a mi m'agraden els comentaris que m'ajuden a perfeccionar els meus relats i la meva escriptura, i et dono la meva opinió sincera d'aquest.

salut!
continua així!

He, he, he... ara ric. Però he hagut de llegir-lo dos cops. M'ha despistat el "m'han enxampat" i quan dius "els altres el deixaven passar". Perquè quan al final, en lloc d'esperar veure la poli, veus que hi ha els pares quedes divertidament desconcertat. I primer em pensava que era un cotxe dels que es posa un euro i es belluga sense anar en lloc, però parles de no entrebancar-se amb la via i em penso que et refereixes a els cotxes que van tots seguits un darrera l'altre en les festes majors, seguits per una sola via.
Però Sr.Foster, si hi ha una via... com és que els altres el deixant passar? En una via un va seguit de l'altre...
A part d'aquesta minúcia que m'ha fet despistar he trobat el teu relat divertidíssim.

Gemma34

Descrius molt bé aquesta colla de "petits prínceps" despòtics que la societat ha anat creant, o hem creat entre tots, i que han crescut entre coixins i amb el món girant al seu voltant.