EL PENJOLL

En Ramon, de petit tenia por de gairebé tot. La seva por era inconscient. En anar creixent va anar veient els perills amagats de qualsevol cosa o situació: aquest arbre pot caure, aquest home que s’acosta pot..., hi ha massa cotxes...; aquets menjar pot estar... Quan va pujar a Las Golondrinas, va ser comptar els salvavides i tornar a baixar.

Quan va saber que determinats fets podien portar desgràcies, es va tornar més aprensiu. Se sentia encerclat. No feia cap de les coses que porten mala sort: No passava per sota de cap escala, mai no deixava les tisores obertes ni obria el paraigua dins de casa, tremolava si se li tombava el saler, saltava del llit amb el peu dret, només es tallava les ungles els dies que tenien erra; i no diguem si es trencava un mirall. Però, i el que podia passar sense dependre d’ell?

Va buscar protecció. Va entrar en una botiga que venia amulets i va escollir el que el protegiria més: un penjoll amb una pedra Ull de tigre. Amb deu euros penjats al coll se sentia protegit. La seva vida va donar un tomb, res li feia por, tot i que el món no havia canviat gens.

Es va trencar un braç en caure escales avall: «Sort de l’amulet. Me’ls hauria pogut trencar tots dos». Un cotxe va pujar sobre l’acera i el va envestir; va estar dos dies en observació a l’hospital: «Ara podria estar amputat». Se li va tombar una paella amb oli bullint i es va cremar les cames: «L’amulet no ha deixat que m’esquitxés els ulls. Ara seria cec».

Un dia parlava amb un amic i li explicava la seguretat que sentia amb l’amulet i els incidents que li havien ocorregut. L’amic se’n feia creus i es mofava de la seva credulitat. Fent broma, li va demanar el penjoll per provar-lo: «Només un moment. Ja te’l tornaré». Una mica a contracor, se’l va treure i li va deixar. Just quan l’amic el tenia a la mà, va caure una part del marc d’un anunci i el va arreplegar de ple. Va quedar estès a terra amb l’amulet a la mà. En Ramon el va tornar a agafar tot pensant: «Ara, jo, podria estar mort».