EL PAORÓS DELER DEL SEXE.

Sortí del bar de la cantonada amb lascives sensacions al sota ventre.
-Hi serà aquest vespre?.. Redéu, qui m’ho havia de dir que als seixanta anys tindria una ocasió com aquesta...
En Carles-Antoni feia dies que es notava juvenilment excitat. Aquella obsessiva finestra del cinquè tercera que donava al pati de llums, just davant per davant del seu, el cinquè sisena, on ell ja prejubilat hi tenia el despatx o dit d’una altre manera, el seu quarto d’esbarjo amb l’ordinador caixes d’eines i racons secrets amb alguna botella de whisky o tabac i una modesta llibreria plena de fascicles de mecànica, sobretot de motociclisme (tenia totes les edicions de l’Arias Paz, la primera era de l’any 1940). Bé, en aquesta finestra veïna, permanentment emboirada per una sedosa cortina de blonda color rosa clar tirant a ataronjat com el salmó, ella acostumava ser-hi.
Allò feia dies i dies que durava. L’estímul que li provocava aquella dona era indescriptible... Segons com, la veia amb un jersei de tirants, una samarreta dels U-2 o fins hi tot segons quines hores, duia sostenidors finíssims i transparents o quant més l’excitava; amb els pits fora!..
En Carles-Antoni, amb la seva dona a punt de jubilar-se d’infermera i amb nets escampats arreu, es feia creus d’aquell escaïment. Cada vegada sovintejaven més les anades al despatx per tancar-s’hi a pany i clau. Tot era posar-se davant d’aquella golosa finestra per masturbar-se com un candit jovenet. Ella se’l mirava, n’estava segur, des del rere d’aquella cortina embriagadora. Hi havia nits que a les tres o les quatre sigiŀlosament, s’alçava del llit matrimonial per anar a practicar delerosament l’onanisme del sexe silenciós que, ella li suggeria des de la penombra esmorteïda per alguna llum llunyana de l’interior. En aquelles vicioses trobades, la seva glàndula pituïtària tot i els metres que els separaven assaboria ja l’excitant olor d’aquell febrós cos femení, que quiet rere la cortina, l’excitava més i més... ara a la dreta, ara al mig, l’esquerra, de cara o entregirada de costat amb aquells prominents pits que demanaven plaer...
En Carles-Antoni pràcticament ja no sortia del pis. Restava tancat, clos en aquell desordenat despatx carregat de ferum d’esperma resseca. Estava tant obsessionat, que tot i que sabia seria un drama ho tenia decidit: -Deixaré la dona!..
Aquella tarda després d’una sessió masturbatòria frenètica i sorollosa, mirant-se els dos cara a cara separats per aquella cortina, únic testimoni silenciós d’aquella viciosa relació, suaument brandada per un alè de corrent d’aire; semblà veure-li aquell provocatiu somriure com dient –Deixa-la, deixa-la, vine amb mi !..
Sortí d’aquell llardós despatx per anar a recollir a la seva muller, potser per última vegada. Presentia que aquella dona del cinquè tercera era motiu més que suficient com per deixar-la...
Quan sortia del pis per agafar l’ascensor es sobresaltà al ser cridat per una noia jove pèl-roja plena de piercings.
-Hola!.. Soc la veïna del tercer... que em podria ajudar a traure una maquina de cosir que pesa com un mort.
-Oh hi tant!
-Era de la meva iaia... sols serà un moment; l’han de venir a recollir per reparar-la.
Mentre la seguia cap el pis situat en l’altre passadís, els batecs del seu cort anaven en augment...
-És que haig de sortir i jo sola no puc pas arrossegar-la... Així quan vindran a buscar-la ja la tindran al peu de l’ascensor.
Entrà dins d’aquell pis ple d’excitació, per fi coneixeria aquella dona embriagadora...
-Passi, passi, és en aquesta habitació... –digué la jove.
Ja dins l’habitació se’n dona compte d’aquella finestra... la cortina rosada transparent... i davant d’ella un maniquí de dona articulat i amb rodes que restava somrient amb una cotilla-faixa d’on en sortien uns portentosos pits. Quedà estupefacte mirant-lo. Era ella!!!
-Sort en tinc d’aquest preciós maniquí de l’Institut del Teatre. Soc la modista encarregada del vestuari de les actrius... Digué ella mentre els dos empenyien la vella màquina de l’any de la picor...
No va anar a recollir la seva dona. La telefonà dient-li que tenia mal de cap. Fou l’ocasió per netejar a fons i amb lleixiu aquell despatx.