El nostre Jo

Tenim el nostre Jo tan crescudet... Anem usurpant sense mesura i destruint els recursos del planeta que ens dona refugi i ens abasteix. No és pot ser més estúpid i prepotent , així som la raça humana... No n’aprendrem d’aquesta pandèmia, la por i la reflexió durarà el que tardin a obrir els bars. El que no tenim en compte, és que a la natura, li és igual esperar uns quants milions d’anys per tornar a regenerar-se, som nosaltres els que no tenim tant temps...
Bonic poema.

La terra no és la nostra mare, ni nosaltres som superiors a cap ésser viu. Tot té un principi i un final. La raça humana també. Val més que no caiguem en l’autocompasió. Venen temps difícils. Que ens pensàvem que això era com els contes i acabaríem menjant perdius o anissos o el que sigui que es menja quan tot acaba bé? Com molt bé vas dir tu, la intempèrie ens cau des de dins i no hi ha resguard possible.

No sé si et refereixes a la pandèmia, suposo que si. I jo també crec que la mare terra ha dit prou. El món, la terra està molt desgavellada. i hauríem d'aprendre alguna cosa d'aquesta experiència:.

A nivell climàtic, a nivell social i de cures, a nivell de repartiment de l'economia.

Però potser aixo és fer volar coloms!!!

Tot el poema és és una revelació de la natura i la seva relació amb el nostre Jo intern. Tot el poema és un crit d'alerta per com els ésser humans és creuen amos i senyors d'allò que és un bé tots els éssers vius que poblen el planeta. Aquest Jo, que se'ns escapa de les mans i que a final es doblega per a obeir la indòmita força de la mare natura. Enhorabona, Nil.

Una paradoxa, aparentment. La mare naturalesa es comporta com una madrastra de conte. Potser a ella tant li fa allò que ens passi, potser ens hem precipitat en dir-li mare.
Les deesses de la naturalesa al paganisme, com ara Diana o Artemis, eren cruels, salvatges, homicides i verges. Poc els importava la humanitat.

Ara bé, ens venjarem, sí. No sabem sobre qui caurà aquesta venjança, però ens venjarem.

Un magnífic poema amb un gran final.