El món de les sorts

Què passa a l'Afganistan? Què passa a Iraq? Què passa a la República del Congo? Què passa a Colòmbia?
Doncs que es foten hòsties, hòsties consagrades pel dimoni que governa la Terra.
Què passa a l'Amazones?
Doncs que s'està destruïnt.
Què passa pel meu cap?
Una única guerra, que existeix des que vaig aparèixer en aquest món, després d'arribar del Més Enllà.
Brutal guerra, aquesta, també.
No tinc forces per despullar-me i dir-li a la Lluna que em violi, doncs està molt alta, i per més que fos al meu costat, jo sóc massa tímid per als jocs astrocarnals.
I el Sol?
Doncs a vegades m'ofega i a vegades em llança un petit raig que il.lumina mig rostre meu, l'altre mig es troba en el món minicosmopolita que és l'habitació. Habitació rància, però dominada pels àngels en tota la seva esplendor. Amb ells comparteixo els bons i els mals moments.
És difícil descriure l'àngel que més estimo, que no té ales i és, a més d'un àngel, una dona. És gratificant sentir-lo a prop. Però fuig sovint i em deixa amb els demés, que no paren d'atabalar-me amb la seva filosofia. Filosofia medieval. Com es pot demostrar que Déu existeix?
Però la dona-àngel que estimo ignora la filosofia. Li agraden les novel.les eròtiques. En té una bona col.lecció.
Jo, quan hi és, intento cantar-li melodies dolces perque es quedi amb mi. Però no. Sempre fuig.
Mai he sabut el seu nom. Ella es fa anomenar Filla Del Dimoni, i quan m'ho recorda, somriu. Encara no he descobert el perquè. M'imagino que deu freqüentar tavernes dels pobles del Cel. I que fa entremaliadures. Però ella diu que ningú li pot treure la condició d'àngel.

Però tornem a la vida terrenal. Hi ha un munt de joies per conquerir. Un cotxe modern, fama, prostitutes decents, llibertat d'expressió... si: tot això ho fan en un tant per cent molt elevat els diners.
Posseïr. Aquesta és la paraula d'aquest món tan modern, com antic, com vell, com jove. Això depèn d'una infinitud de punts de vista. Però la paraula segueix sent POSSEÏR.
Jo vull tenir molts diners, crec que em fan falta per aconseguir coses que no tinc. I sobre l'antimaterialisme... és que som mortals! I hem de disfrutar. Això no vol dir que deixis d'ajudar els que t'envolten. És ben al contrari. A l'estar més predisposat per a una mobilitat possible entres en un rol social, que encara que decadent, és l'únic rol que tenim. Però: i traspassar fronteres? Mireu: els esperits per a qui els vulgui. Ara mateix sóc ateu amb tota intenció de viure la vida intensament, però potser per un dia descobrir que els ulls estan fets de foc i que aquest foc és l'eternitat que hem de creuar per alliberar-nos en la súpereternitat.

Filles i fills de Déu ( me'n vaig de viatge a la fantasia ): per ser dignes de vosaltres mateixos només heu de creure en vosaltres mateixos. Només així entendreu que sou més importants que Déu, i que ell ens va fer per al paradís. En vam ser expulsats? Si: per això vivim en un món tòxic. Però tenim ales, encara que siguin imaginàries, i cues de dimoni. El món terrenal ha esdevingut per descobrir secrets, un a un, sense pressa, i per això no cal pensar en Déu com una força suprema. La força suprema és cadascú de nosaltres.

El sexe també està venut. Però: què importa, si tens diners? La majoria de la població d'aquest planeta és tètricament pobra. Suposo que per això s'aferren als esperits i a altres déus. Però jo no sóc un d'ells, sinó no estaria davant d'aquest ordenador de casa. La Vanessa Droît em mola força. El meu desig és aconseguir-la, però abans hauré de fer moltes altres coses. Les dones són les dones, i amb elles viatja l'esperit del Dimoni Del Romanticisme.

És ben cert que algunes coses que hi ha en aquest relat mostren desig de capital. Doncs jo ho sublimo i ho converteixo en art. Si Van Gogh no s'hagués aferrat tant en la divinitat, s'ho hauria passat més que bé.

Filles i fills de Déu: rebeleu-vos. Crideu ben alt perquè el cos s'ompli d'energia còsmica i no resteu en va. Vull dir en va per a vosaltres mateixos. Pel que sembla, tothom té dificultats, però trobar alegria, felicitat i passió és un repte digne de totes i tots vosaltres.

La meva mare es va suïcidar quan jo tenia setze anys. És el que més m'ha afectat, segurament i fins ara, a la meva vida. Però haig d'acceptar que no hi és. I la vida les té, aquestes coses. S'ha d'aprendre a viure amb elles, feliçment.

I aquí s'acaba aquest relat, que ara mateix m'agradaria que el llegís la meva mare. Jo m'ho imagino i, feliçment, sempre endavant.


Sergi