El miracle

Un relat de: Percival Ashford
El Musa frega les taules, intentant no mirar la mar. El sol cau abrusador com si pretengués esclafar tot ésser vivent. Sota la coberta de canyes de la guingueta, encara s'hi està força bé. Millor que al caiuc, millor que a Abuja, millor que sense esperança.

“Xicot, què fas? Una cervesa amb llimona no és una estrella amb un tros de pell de llimona surant a dins, tros d’ase!” li diu, des de darrere, un panotxa de cent quilos amb els ulls petits i la cara molt vermella. El Musa no l’entén, però pel to sap que les coses no van bé. El Pol deixa la safata que duia a l’altra banda del parc de taules de bambú i s’hi acosta.

“Disculpi, és que és nou...”.

El panotxa torça la boca. “I és el meu problema, que sigui nou? Hòstia, jo vull una cervesa amb llimona, cony! Que cada dia els agafeu més rucs!”

El Pol li pren la gerra al panotxa i camina de pressa cap a la barra. Fa un senyal al Musa perquè s’hi acosti.

“Mira… Una cervesa amb llimona és una cervesa amb una mica de fanta de llimona, i ja està! Tu tranquil! Ja ho aniràs agafant.”

El Musa l’observa amb els ulls molt oberts; quan té por, se li veuen molt grans, i ara té por. Si perd la feina, no podrà deixar el carrer, i haurà de continuar dormint rere el pàrquing del Molí. Qualsevol dia, la policia de Canet el trobarà, o, encara pitjor, el del tatuatge a la cara, que quasi el mata quan se li va acudir de jeure en un banc de l’estació. Aquesta feina miraculosa és la seva porta a la vida; quan cobri el primer sou, buscarà una habitació i deixarà de ser el que és ara. El miracle és la feina i el miracle és el Pol.

“Va, Musa, Anima’t! Que jo quan vaig començar, vaig tirar l’ensaladilla sobre un client" fa el Pol. El Musa, això, ho ha entès, i riu de gust. Quan riu, se li’n van una mica les penes.

El Pol també està content d’haver trobat aquesta feina ara fa dos estius; l’amo gairebé mai no hi és, però ell ja es veu capaç de dirigir-ho tot sol. Dos cursos d’infermeria aprovats; dos estius entre Canet i Sant Pol.

“Collons! Que esteu exprimint les llimones?” crida, el panotxa.

El Musa li porta la cervesa amb llimona i fa un esforç per somriure-li.

“Ja us queda poc, ja…” li diu el client amb un somriure fatxenda. “D’aquí a poquet, la Sílvia us farà crec, crec…” afegeix, amb una veu falsament endolcida, i acaba rient tot sol i fent un rot.

“Trossos de merda amb potes, maltractadors de dones, sabeu què és la prioritat nacional?”

La fingida dolçor de la veu del panotxa fa que el Musa no deixi de somriure, perquè no entén ni un borrall del que diu. Va fent que sí amb el cap i pronunciant un “Gràcies!”, il·lusionat, convençut que el client li està agraint la feina.

Quan el panotxa se’n va, el Musa s’acosta al Pol.

“Gràcies! Musa agraït! Tu ensenyar! Musa aprèn!”

El Pol somriu amb un punt de tristor, i continua netejant les taules que es buiden.

***

Comentaris

  • Mussa, un personatge entranyable[Ofensiu]
    forever | 07-07-2026

    M'ha agradat tant el personatge que he decidit fer-ne un altre relat. A veure què et sembla

    La línia de fum

    La música de la discoteca encara els retrunyia als pulmons, un batec sord que arribava des de l'altra banda del carrer. En Musa es recolzava contra el fanal, clavant la mirada en les noies que sortien del local. El fred de la matinada contrastava amb la roba lleugera d'elles, amb les rialles altes que trencaven el silenci de l'avinguda.

    —Totes vesteixen igual. Cap dona sortiria així al carrer si no busqués el que tu ja saps —va xiuxiuejar en Karim, donant una darrera calada a la cigarreta. Tenia els ulls brillants, fixats en un grup de tres noies que s'acomiadaven a la cantonada—. Mira aquella de la jaqueta vaquera. Ho estan demanant, Musa. Aquí funciona així. I si diuen que no, és només per fer-se pregades, per quedar bé davant de les amigues.

    En Musa va empassar saliva. Sentia una calor intensa que li pujava pel coll, una barreja d'ansietat i un desig adolescent que gairebé el feia tremolar. Havia escoltat aquella teoria mil vegades als pisos compartits, com un dogma de fe entre els nois que acabaven d'arribar: la llibertat d'Occident era una invitació permanent.

    —No ho sé, Karim... —va murmurar en Musa, clavant la vista a les seves pròpies velles vambes—. Potser només volen ballar. No és el mateix. Si es resisteixen, si s'espanten...
    —Que no ho entens? —el va tallar en Karim, agafant-lo pel braç amb força—. Aquí les regles són diferents. Et passaràs tota la vida mirant des de la distància? De debò tens por?

    La noia de la jaqueta vaquera es va quedar sola, caminant carrer avall, mirant la pantalla del mòbil. El carrer era fosc, buit.

    En Musa va mirar en Karim, i després la silueta que s'allunyava. El cor li anava a mil per hora. La voluntat de la noia era un concepte borrós en la seva ment, sepultat per les ganes de demostrar que ja era un home, per la pressió del seu amic, per una idea distorsionada de la realitat que s'havia instal·lat en el seu cap com una veritat absoluta.

    —D'acord —va dir en Musa, amb la veu trencada.

    En Karim va somriure, va llençar la burilla a terra i va començar a caminar de pressa. En Musa el va seguir, escurçant la distància amb la noia, fent el primer pas cap a un lloc d'on ja no es pot tornar.

  • Abús [Ofensiu]
    Maculan | 26-06-2026 | Valoració: 10

    Percibal Ashford planteja l'abús dut a terme dins un context de superioritat. El fort abusa de la ignorància i la debilitat del dèbil. Aprofita per punxar-lo, on més li pot doldre: la diferència d`'origen. És una situació de racisme, però els abusos també tenen lloc sense diferències d'origen. Sempre hi ha hagut males persones que han abusat de persones indefenses. Es tracta d'un noi marroquí, però podria ser una estudiant de poble amb sobrepès i ulleres. El panotxa gras i dolent lloa Sílvia Orrriols i la presenta com a la portadora de l'espasa que expulsarà la gent vinguda de fora. De veritat...?

  • Històries i vides[Ofensiu]
    Montseblanc | 26-06-2026

    Rere cada un de nosaltres hi ha una història. D'històries n'hi ha de tots els colors, unes més curulles de fets, d'altres gairebé planes. Rere les persones que han hagut de deixar el seu lloc d'origen per buscar un futur millor, les històries solen ser tristes, esgarrifoses. La Sílvia no guanyarà, però gent que pateix, entre nosaltres, n'hi continuarà havent, tot i que vull creure que la gent bona supera als fills de la gran puta.

  • Ja ha començat?[Ofensiu]
    kefas | 25-06-2026

    La campanya electoral, vull dir.

  • Bany de realitat[Ofensiu]
    llpages | 25-06-2026 | Valoració: 10

    Sí, si guanya l'Orriols anirem a mal borràs. Que m'expliquin aquests de la "prioridad nacional" on trobaran gent del país que treballi als escorxadors o als hivernacles curulls de fruita i verdura. Un relat actual molt ben estructurat, enhorabona!