Cercador
1939
Un relat de: Percival Ashford- Compartir:
Mira la Montserrat, que ja dorm, i se li escapa una llàgrima; fa mala cara. Ni ell no va viure així als divuit. De l’any vint-i-u, només recorda els balls i maldar per agafar la mà d’alguna mossa.
«La Montserrat ho té pitjor; jo tenia el ball, les rialles i la fatxenderia. Tan de bo sigui només un mal any: el món ens mira i no ens deixarà morir. França, Anglaterra, els Estats Units… No ens abandonaran. Dotze mesos, potser menys, i Franco se n’anirà a la merda; llavors podrem dir que haurà estat un bon any.»
S’obre la porta amb un grinyol. Una punxada a la sang i s’empassa un renec. Un francès amb una escopeta i una mala hòstia que fa basarda. Patada a la Montserrat, que es desperta amb un crit. Ell vol matar el francès, però reprimeix l’odi; no sap com ni amb què.
«Ajudi’ns. Només volem passar la nit aquí; només aquesta nit».
El francès li respon amb mots incomprensibles que ho expliquen tot amb la sonoritat. Mou el fusell i assenyala la porta i el carrer.
«Som refugiats, comprèn? No tenim on anar. Fugim de Franco!».
Més mots del francès que escup i que foraden amb la mirada.
Surten al carrer i ell fa senyals de calma; si fa soroll, pot venir un gendarme i acabaran al costat de l’Agustí i el Manel.
Fa un fred que s’escola dessota la samarreta; aquest gener no els estima i el trenta-nou els la té jurada. La Montserrat plora.
«Espagnols mal nés ! On a à peine de quoi manger et vous venez nous envahir ! Sale racaille de merde!», sent que diu, i apressen el pas. Busquen la foscor. Demà ja veuran què passa.
Comentaris
-
Esperança[Ofensiu]llpages | 24-01-2026 | Valoració: 10
Abans de l'aparició del francès amb el fusell, hi ha pensaments d'esperança en l'home, tot i que la història el contradirà. Un relat que et deixa amb el cor en un puny perquè saps que no hi ha ni una engruna de ficció en el que està passant aquesta família, que aquest va ser el destí de milers de refugiats de la guerra civil espanyola, un seguit de penalitats. Aconseguir aquest estat d'abatiment i tristor en el lector en posar-se en la pell dels protagonistes no és fàcil, i menys en un text tan curt. Saber transmetre quelcom, no deixar al lector indiferent, aquest és el gran repte de qui escriu per als altres, i aquesta narració ho aconsegueix amb escreix. Enhorabona!
-
benvingut[Ofensiu]Marc Becat Busquet | 09-01-2026
Bones Percival,
Benvingut a relatsencatalà.
M'ha agradat aquest relat (més que el de la poesia, que no llegisc massa!). Sent de Perpinyà, m'ha agradat especialment. A l'època, hi havia prou gent que parlava català a Catalunya Nord, si anaven un barracó en algun poble era probable que, com a mínim, entenguessin o diguessin alguna frase/expressió en català. Els gendarmes i els soldats dels camps, ells i com dius, tots eren francesos... (sovint de les colònies fins i tot, per no denigrar els soldats francesos la vigilància del que eren els primers camps de concentració).
Aporofito per donar-te les gràcies pel teu comentari al meu últim relat: una ressenya ben construida i encertada, gràcies pels comentaris de millora!
Marc