Cercador
1939
Un relat de: Percival Ashford- Compartir:
«Cagun cony! Aquest fred que se’t fica als ossos! Em lligo les manigues del jersei per poder dormir, oblidant-me de tot i que el fred no em destorbi. Aquest paller no és de ningú; i si és d’algú, potser hi passa un cop a la setmana. La nena té la manta; li cal dormir; demà buscarem pa. Després ves a saber. Però al camp no, a Argelers no; el Manel hi és, i també l’Agustí; res de bo; cap paradís. I qualsevol dia Franco abraça Pétain i tots al camp de la Bota! Òstima, quins temps! Per collons, ens en sortirem! Per la nena, ens en sortirem.»
Mira la Montserrat, que ja dorm, i se li escapa una llàgrima; fa mala cara. Ni ell no va viure així als divuit. De l’any vint-i-u, només recorda els balls i maldar per agafar la mà d’alguna mossa.
«La Montserrat ho té pitjor; jo tenia el ball, les rialles i la fatxenderia. Tan de bo sigui només un mal any: el món ens mira i no ens deixarà morir. França, Anglaterra, els Estats Units… No ens abandonaran. Dotze mesos, potser menys, i Franco se n’anirà a la merda; llavors podrem dir que haurà estat un bon any.»
S’obre la porta amb un grinyol. Una punxada a la sang i s’empassa un renec. Un francès amb una escopeta i una mala hòstia que fa basarda. Patada a la Montserrat, que es desperta amb un crit. Ell vol matar el francès, però reprimeix l’odi; no sap com ni amb què.
«Ajudi’ns. Només volem passar la nit aquí; només aquesta nit».
El francès li respon amb mots incomprensibles que ho expliquen tot amb la sonoritat. Mou el fusell i assenyala la porta i el carrer.
«Som refugiats, comprèn? No tenim on anar. Fugim de Franco!».
Més mots del francès que escup i que foraden amb la mirada.
Surten al carrer i ell fa senyals de calma; si fa soroll, pot venir un gendarme i acabaran al costat de l’Agustí i el Manel.
Fa un fred que s’escola dessota la samarreta; aquest gener no els estima i el trenta-nou els la té jurada. La Montserrat plora.
«Espagnols mal nés ! On a à peine de quoi manger et vous venez nous envahir ! Sale racaille de merde!», sent que diu, i apressen el pas. Busquen la foscor. Demà ja veuran què passa.
Mira la Montserrat, que ja dorm, i se li escapa una llàgrima; fa mala cara. Ni ell no va viure així als divuit. De l’any vint-i-u, només recorda els balls i maldar per agafar la mà d’alguna mossa.
«La Montserrat ho té pitjor; jo tenia el ball, les rialles i la fatxenderia. Tan de bo sigui només un mal any: el món ens mira i no ens deixarà morir. França, Anglaterra, els Estats Units… No ens abandonaran. Dotze mesos, potser menys, i Franco se n’anirà a la merda; llavors podrem dir que haurà estat un bon any.»
S’obre la porta amb un grinyol. Una punxada a la sang i s’empassa un renec. Un francès amb una escopeta i una mala hòstia que fa basarda. Patada a la Montserrat, que es desperta amb un crit. Ell vol matar el francès, però reprimeix l’odi; no sap com ni amb què.
«Ajudi’ns. Només volem passar la nit aquí; només aquesta nit».
El francès li respon amb mots incomprensibles que ho expliquen tot amb la sonoritat. Mou el fusell i assenyala la porta i el carrer.
«Som refugiats, comprèn? No tenim on anar. Fugim de Franco!».
Més mots del francès que escup i que foraden amb la mirada.
Surten al carrer i ell fa senyals de calma; si fa soroll, pot venir un gendarme i acabaran al costat de l’Agustí i el Manel.
Fa un fred que s’escola dessota la samarreta; aquest gener no els estima i el trenta-nou els la té jurada. La Montserrat plora.
«Espagnols mal nés ! On a à peine de quoi manger et vous venez nous envahir ! Sale racaille de merde!», sent que diu, i apressen el pas. Busquen la foscor. Demà ja veuran què passa.
Comentaris
-
benvingut[Ofensiu]Marc Becat Busquet | 09-01-2026
Bones Percival,
Benvingut a relatsencatalà.
M'ha agradat aquest relat (més que el de la poesia, que no llegisc massa!). Sent de Perpinyà, m'ha agradat especialment. A l'època, hi havia prou gent que parlava català a Catalunya Nord, si anaven un barracó en algun poble era probable que, com a mínim, entenguessin o diguessin alguna frase/expressió en català. Els gendarmes i els soldats dels camps, ells i com dius, tots eren francesos... (sovint de les colònies fins i tot, per no denigrar els soldats francesos la vigilància del que eren els primers camps de concentració).
Aporofito per donar-te les gràcies pel teu comentari al meu últim relat: una ressenya ben construida i encertada, gràcies pels comentaris de millora!
Marc