Cercador
No hi ha on fugir
Un relat de: Percival Ashford- Compartir:
El vent udola lluny ran del massís,
i tu no el sents, hipnòtic i silent.
La teva pell té fam de raigs de vida,
esblanqueïda i fràgil mentre et mors.
Les vides inventades et desperten,
les de debò t’enyoren prat enllà.
El Sol es pon i no l’has vist alçar-se.
El temps, que és breu, es gasta i no has viscut.
On és el so del got damunt la taula,
la rialla de l’avi, el torró dolç,
la ratafia, el dòmino i les cartes,
el graó de la porta, el carrer humit?
L’acarabassat del far, la cantonada,
la cadira de vímet al pendent
del corraló on vivia la xicota
que guipava pels vidres cada nit?
On és el crit, d’abans dels llavis closos,
vora pantalles amb fermalls de llum,
que ressonava per tota la plaça,
espetegant colors dins la negror?
Enfonsat al sofà, la vida et fuig,
bescanviada per fums de flama insulsa,
rere un vidre de llum, esbossant somnis,
que s’envolen sovint abans de ser.
Es quantifica tot, tot s’abassega
amb xifres de dos tons simplificats,
puntets de foc al toc de l’algoritme,
tot registrat, glaçat de temps etern.
No hi ha on fugir, totes les passes deixen
petjades que mai més s’esborraran;
com ho farem per néixer cada dia,
i escriure una altra història amb nous renglons?
Qui ens pensarà quan la ventada esbotzi
l’intrincat laberint que sosté el món?
Recordarem com sonen les sabates
dins d’un bassal quan plou i tot llueix?
Qui aplaudirà la indiferència freda,
tan inconscient de tot allò que es perd,
entaforada a la besllum dels nombres
orfes d’instants, esbalaïts, balmats?
i tu no el sents, hipnòtic i silent.
La teva pell té fam de raigs de vida,
esblanqueïda i fràgil mentre et mors.
Les vides inventades et desperten,
les de debò t’enyoren prat enllà.
El Sol es pon i no l’has vist alçar-se.
El temps, que és breu, es gasta i no has viscut.
On és el so del got damunt la taula,
la rialla de l’avi, el torró dolç,
la ratafia, el dòmino i les cartes,
el graó de la porta, el carrer humit?
L’acarabassat del far, la cantonada,
la cadira de vímet al pendent
del corraló on vivia la xicota
que guipava pels vidres cada nit?
On és el crit, d’abans dels llavis closos,
vora pantalles amb fermalls de llum,
que ressonava per tota la plaça,
espetegant colors dins la negror?
Enfonsat al sofà, la vida et fuig,
bescanviada per fums de flama insulsa,
rere un vidre de llum, esbossant somnis,
que s’envolen sovint abans de ser.
Es quantifica tot, tot s’abassega
amb xifres de dos tons simplificats,
puntets de foc al toc de l’algoritme,
tot registrat, glaçat de temps etern.
No hi ha on fugir, totes les passes deixen
petjades que mai més s’esborraran;
com ho farem per néixer cada dia,
i escriure una altra història amb nous renglons?
Qui ens pensarà quan la ventada esbotzi
l’intrincat laberint que sosté el món?
Recordarem com sonen les sabates
dins d’un bassal quan plou i tot llueix?
Qui aplaudirà la indiferència freda,
tan inconscient de tot allò que es perd,
entaforada a la besllum dels nombres
orfes d’instants, esbalaïts, balmats?
Comentaris
-
Evocació d'un passat[Ofensiu]llpages | 01-02-2026 | Valoració: 10
Una mirada enrere en uns versets encertadíssims en elaboració. A l'impacte estilístic hi sumes les ganes de mirar cap al futur una vegada els has llegit, que la sensació d'immobilitat i pèrdua de temps em neguiteja profundament. Agraït!
-
La història és la història de la lluita de...[Ofensiu]aleshores | 31-01-2026
Ho deixo en suspens.
Hi ha una nostàlgia del temps passat, en els versos, però que va ser si fa o no fa tan dur com el d'ara.
Si bé s'hi afegiex la mercatilització (i el control) de totes les esferes individuals: això si que seria nou.
La força dels quatre que ens vigilen a tots (en lloc de vigilar nosaltres que fan aquests quatre), és molta quan renuncien ja a les justificacions clàssiques, a amagar les seves accions de psicòpates.
Però, tot i així no són invencibles, com no ho eren al 1939.