El meu sentiment, que es el vostre.

Hi ha un rebrot a la meva vida que es un sentiment nou.
Me havien dit que per sortir el cor de la foscor s'ha de veure un nou sol i cercar una nova llum, veure mon, conèixer gent i noves vides, nous camins que et portin lluny, que t'apropin on naix la font de la fresca claror.
Però per això no tens que badar, la vida passa lleugera, i s'emporta moltes coses que els humans no les hem arribat a conèixer.
Quantes vegades ho he sentit i no ho he escrit, quantes vegades, el desesper i la tristor, la joia i la esperança me ha envaït hi he callat.
Com l'alba amaga la foscor o com el dia amaga la nit, així li ha passat al meu cor, quant secrets ha guardat per l'amor.
Ara compren aquest sentiment meu, veig que es un estrany signe de vida que naix amb una força que me esquinça, i tot el meu ser s'esmicola, sortint-me de dins una veu tan minsa que ni jo mateix hem crec que la porti el vent que vola.
Els sentiments de la meva joventut, que son els meus, guarden dintre el meu cor la força del que ja no soc, i sostenen la meva vida amb les brases del que era un gran foc.
Ara veig com passa el temps i només i ha una ma estesa en mig de tota la incertesa de aquest mon.
Els meus sentiments.
Que amb la seva perenne crida son com l'etern rebrot que espera la primavera per fer una nova eixida.
No, els sentiments que son els meus ni el sol ni la foscor els enterra, son i seran per sempre els meus. Per mes que la terra trontolli per sota els meus peus.
Jo i jo, tots dos amb el silenci del meus cos, i parlant . . d'allò que tinc, d'allò que vull.
Jo i jo, desig i sentiment. Els dos. Amb el silenci del meu cos i cridant . . . el que vol i el que sent. Amb la força de aquella veu que ressona per dintre meu.
La veu.
Mireu que es lluny però sempre es veu, casi no se sent però sempre es fa escolta, quan es contempla es transparent i quan s'escolta . . . quin to que te !!!!.
Es la veu del meu cor, que parla i sent; . . . es el meu sentiment.