El meu regne per una...anxova

"Un cavall! Un cavall! El meu regne per un cavall!"

-W.Shakespeare

"I will let loose against you the fleet-footed vines-
I will call in the Jungle to stamp out your lines!"

-R.Kipling


La rata corre com un llampec per entre la brossa. Llaunes mig buides, trossos de paper, fustes, caixes de cartró, embalatges, menjar putrefacte... però no cerca menjar, el seu olfacte que es delecta amb aquest pantagruèlic festí no la fa aturar-se i continua corren. Sap que per aquest carrer secundari on dos restaurants aboquen la seva deixalla diària hi ha una entrada a las clavegueres i es aquest el seu objectiu. I es que corre per salvar la vida. El seu perseguidor es un immens gat negre que no poques vegades a estat confós per els transeünts i els gossets de les velletes per un dòberman. Per el seu excessiu greix es poc probable que arribi a empaitar al rosegador. No obstant la rata ha tingut mala sort. Un inspector de sanitat de l'Ajuntament de C*** ha decidit tancar l'entrada al clavegueram i el pobre animal es dona de cop amb el ciment on abans hi havia la salvadora obscuritat de la gruta. No l'hi dona temps a girar-se per contemplar al seu executor. L'immens gat no minorà el seu trot hipnotitzador i agafa entre les dents, d'una queixalada, el cap del rosegador. Llavors, sense aturar-se, se'l traga sencer com qui es menja un caramel i dona un rot de satisfacció. Si ho hagués sabut hauria donat les graciés a l'Ajuntament. Aquest animaló es conegut com Buckingham. Es tracta d'un dels dos cavallers de la cort del Rei Ricard. Ricard es el zenit de l'escala alimenticia de la ciutat de C*** -a banda dels humans-: cap gat caça un ratolí sense el seu permís; cap rata caça un llangardaix sense el seu vist-i-plau; cap gos rossega un ós sense el beneplàcit de Ricard; ni tant sols cap colom menja arròs o pa a les places sense el consentiment del Rei. A l'altre flanc de Ricard hi ha Tyrrel, assassí implacable de fauna urbana, en aparença només un pollós gat amb crostes de merda, si es ordenat per sa majestat només deixarà anar la pressió dels seus esmolats queixals quan la vida així sortit del cos de la pobre víctima. I Ricard descansa al seu tron. Dorm arraulit a una cadira vella de pell de un edifici abandonat a les afores de C***, rodejat de la seva cort composada per els pitjors i mes aduladors d'entre els animals urbans. Hi ha gossos d'ulls rojos que marquen les seves costelles, esquifits i brutals, hi ha corbs que emeten el seu desagradable soroll, recordant a tots que Ricard dorm, que el Rei descansa. Hi ha gats de tots els colors i formes, uns dormint, d'altres esgarrapant-se i bufant de tant en tant en baralles efímeres, tots participant de la viciosa cort. Ricard es només un gat romà amb les seves ratlles de color negre, caricatura de tigre, al que l'hi falta un ull. Però aquell buit que tant espanta als que s'atreveixen a mirar-lo es la mostra de la seva ascensió. Es diu que el va perdre en una batalla a mort amb l'antic rei i, això es diu entre xiuxiuejos, per boca d'aquells mes veterans, que el rei mort fora un gran rei, un rei equànime que perseguia el pillatge i el salvatgisme i només permetia matar a un altre germà animal per estricta necessitat, no per plaer o esport. Ara el regne animal de la ciutat de C*** vivia en una total anarquia. Excepte l'autoritat del rei i la seva cort, que campaven sense restriccions per cases, edificis i terrats com amos i senyors, la resta era la mes desproveïda de compassió llei del mes fort. I el mes fort era aquell que tenia el suport del Rei Ricard.

No obstant, a una fosca zona de les clavegueres, entre sorolls del fluir de aigües fètides i tènues llums que procedeixen de la superfície, es troba reunit un concili secret. El concili del Legítim Hereu. I es que l'antic rei, del que ja ni tant sols es recorda el nom per decret de Ricard, tenia sis fills. Eren els sis magnífics gatets blancs d'ulls blaus, la joia del regne, que quan el seu pare i la seva mare varen morir assassinats encara eren cecs. Llavors, després del regicidi, Ricard va ordenar al pudent Tyrrel que aniquilés la descendència de l'honest monarca fenescut. Aquest, sense escrúpols, va llençar als sis gatets al riu que creuava la ciutat de C***. No obstant, la providència va ordenar que un d'ells es salvés, aquell que va lluitar mes contra el corrent de les cruels aigües, que va ser rescatat d'entre la boca de les famolenques rates, que ja el donaven per mort estès a una de les voreres del riu, per una òliba que va escoltar miolar al cadell. Aquesta el va dur al seu propi niu i el va cuidar fins que, en créixer massa, el va deixar a càrrec d'un esquirol que alhora tenia cadells, i podia alimentar per igual una boca mes. Així Richmond -que no es altre que el seu nom- va créixer entre els boscos propers a C***, com si fos ell mateix un esquirol, adquirint una agilitat que, si ja com a felí posseïa, va afilar gracies a la seva vida als boscos. No obstant el cadell es va fer gat i el gat va adonar-se de la seva diferencia amb els seus germans. Finalment, l'òliba Blunt va revelar-l'hi com va trobar-lo al riu i d'aquí a la seva veritable ascendència no va caldre gaire esforç, essent com era un inconfusible retrat de l'antic rei.

Richmond no podia pretendre reclamar el tron esperant que Ricard cedís voluntàriament. Seria foll de creure-ho. Només entrar a la decrèpita cort i revelar la seva ascendència seria mort probablement per les urpes del mateix Tyrrel, assassí dels seus germans. El concili que es celebrava al subsòl era reduït, pocs s'atrevien a xiuxiullejar en contra del rei Ricard, que tenia moltes orelles al seu servei, i encara més pocs s'atrevien a reunir-se per conspirar en contra d'ell. Així a aquest concili només hi havia Richmond, la òliba Blunt, Oxford, un germà esquirol de Richmond amb el que va créixer, Herbert, un dels gossos que encara no havia sucumbit a la corrupció i l'anarquia de Ricard, Ull Negre, un colom que representava a aquets i, finalment, en representació dels boscos, que s'havien vist envaïts per tropes de Ricard, un magnífic llop de pelatge gris denominat Grey. Ara mateix es discutia la següent acció i qui parlava era Herbert, dels gossos "Això es insensat. Si fem que els coloms de l'amic Ull Negre escampin la noticia de que existeix un hereu legítim al tron et buscaran i et mataran i tots els esforços hauran estat infructuosos...el regne es veurà condemnat a anys de decadència que ni els humans podrien haver superat..." Richmond va prendre la paraula, que romania en aquella posició contemplativa que recorda als gats dels sarcòfags egipcis "Herbert!! Estimat i fidel amic.... No per res us he convocat, no per discutir sobre un pla que no cregués fructuós des del principi. Amic, jo, mentre la noticia de la meva existència s'escampa per la ciutat, fugiré als boscos i quedaré sota la protecció de Grey, aquí present -el llop va abaixar el cap deferencialment-" El gos va fer un grunyit de disgust "Aquesta es una altre...amb tots els respectes senyor Grey, vostè es compromet només a protegir al nostre legítim monarca Richmond però no pot desfer-se vostè mateix de Ricard i coronar-lo!! Tots sabem que la seva manada de llops podria destruir el regnat de Ricard amb dues queixalades dels seus ullals temibles!" Richmond anava a parlar en defensa de Grey però aquest va avançar-se "Fals. Primer, o sabem amb tanta certesa si podríem vèncer les hostes de Ricard ja que aquest acumula la pitjor i mes astuta escòria dels voltants, fins i tot han anat a la seva cort els animals dels boscos que havien estat marginats per la seva actitud. Segon, es norma de la manada dels boscos, de nosaltres, la Gent Lliure que no viu entre Humans, no intervenir en els assumptes dels animals de la ciutat. La meva presencia aquí es excepcional i en mostra de respecte vers el teu monarca" Richmond va prendre la paraula "Amic Herbert, Grey ha fet sobreviure a la seva manada als caçadors humans i a l'expansió de la ciutat per les seves comprensibles precaucions i s'han d'acceptar. D'altra banda, no ens caldrà vessar ni una gota de sang noble i honesta per aquell maleït traïdor i usurpador...." Herbert va arrufar el nas i ni tant sols l'òliba Blunt, que tant coneixia a Richmond, s'imaginava com això podria ser realitzat. Ull Negre va prendre la paraula "Llavors, majestat, nosaltres escamparen la noticia que del cert donarà rebombori i arribarà a oïdes del nefast Ricard, aquesta part del seu sens dubte infalible pla ja la sabem, restem ansiosos per escoltar la resta, que comportarà la caiguda del flagel d'aquesta ciutat...." Richmond va estirar-se com els gats fan i va reprendre el seu pla d'atac "Humans. Aquesta es la resta del pla." Tot el concili va mirar-se amb estupefacció i es va sentir un "Humans!! Puaggh!" de l'esquirol Oxford, que va dir "Germà!! Estàs boig? Com vols que els humans ens ajudin en això? " "Es molt senzill germà. Vivim entre ells i, vulguin o no, formem part de la mateixa cadena vital. Si aquesta cadena s'estira mes per la seva banda o per la nostra, l'equilibri es trenca i la convivència esdevé impossible. La cosa es senzilla amics. Apel·larem als nostres germans domesticats, a tots aquells gossos, gats i aus que viuen entre quatre parets i s'han oblidat de la vida al carrer i, encara mes, de la vida als boscos, per què ens ajudin a estirar la corda per la nostra banda...i llavors culparen del trencament de l'equilibri al mateix Ricard. Un cop això succeeixi nomes em d'esperar a que els Humans entrin a la cort de Ricard i el fiquin a un d'aquells horribles camions de la mort..." Es va fer el silenci al concili animal. Finalment Herbert el gos va parlar "Per tots els gossos!! Per Anubis, Déu de tots ells!! L'astúcia del nostre monarca es sorprenent..." Gray va semblar rumiar una estona fins a dir "Com a observador em sembla força possible que, si Richmond aconsegueix fer creure als Humans que tots els seus mals provenen de Ricard aquest serà del cert massacrat...coneixem com son aquestes besties
que caminen a dues potes..." L'òliba Blunt va observar "Però Richmond, no veig com els nostres germans domèstics poden ajudar en aquest respecte..." "Ahh!! Estimat Blunt!! Es ven senzill: ja sabem que les hostes de Ricard son mes atrevides que mai amb els humans, que fins i tot entren a cases i llars i cerquen menjar, que espanten als cadells d'humans i que fins i tot ataquen als mateixos... Doncs, hem de incentivar aquesta actitud, em de facilitar a les hostes de Ricard en el seu egoisme, la seva insensatesa i covardia, obrir les portes de les llars -així es com ens ajudaran els nostres amics domèstics- a aquesta tropa anàrquica i destructora...." L'òliba Blunt va fer descansar una de les seves cames i es va aguantar en l'altre i, tancant els seus dos grans ulls grocs va dir "Sembla un pla factible..." "I ara, senyors... Si tots estem d'acord es procedirà a votar sobre el pla, que alcin les cues o ales els que estiguin a favor..." Es va aixecar la cua de l'esquirol Oxford, la del gos Herbert, la del llop Grey, l'ala de l'òliba Blunt... però l'ala del colom Ull Negre romania abaixada "Ehem... Ull Negre?" "Oh!! Oh!! Es clar, es clar, estava aixecant la cua però ja veig que això anava dirigit als quatre-potes i no a les aus...perdó majestat!!" "Molt bé doncs...queda aprovat per majoria el pla per derrocar a l'Usurpador del Regne, Assassí dels meus progenitors, maleït per sempre, Ricard. Ull Negre, ara la tasca es en les teves mans, digués als teus germans que escampin la noticia: hi ha un hereu legítim, i el seu nom es Richmond. D'altra banda, tracteu de parlar amb els animals domèstics i convèncer-los de que ens ajudin...en definitiva també en formen part de la cadena vital..."

Dies després de l'històric concili a la ciutat es va veure amb alarma com els disturbis nocturns augmentaven... El diari local recollia estranyes baralles entre veïns i animals bruts i esquifits, la policia rebia trucades a entrades hores de la nit sobre ciutadans espantats per sorolls a la cuina, als patis, als balcons, i després es trobava tot ple de pels i de menjar escampat per el terra. Finalment, l'Alcalde va fer un comunicat on afirmava que la lacra de la ciutat eren els animals de carrer i que s'havien d'adoptar dràstiques mesures. Esquadrons d'anti-plagues van envair els carrers en cerca de qualsevol animaló i, finalment, van arribar a les portes de l'edifici abandonat on romania la cort del rei Ricard. Allà van trobar un munt d'animals horribles i violents, i, després de ferir a mes d'un, amb l'ajut de la policia, es va aconseguir desallotjar l'edifici. Tot i això tres gats infectes i terribles s'havien fet forts a la planta superior, un d'ells gras i negre, l'altre romà i ratllat, sense un ull, i l'altre pudent i ple de taques. Finalment, i després de discutir-ho amb certes associacions de protectores d'animals que estaven escandalitzades per aquell assalt a la fauna urbana, es va acceptar que aquells tres animals fossin morts d'immediat com a portadors, sens dubte, de la ràbia. I aquest es el destí de l'infaust rei Ricard, ara només resta explicar l'historia del noble Richmond, que pertoca a un altre moment.