Fill (versió revisada)

Un relat de: Dorian
Fill

“Sí, aquesta era Katiusha.”

Tolstoi. Resurrecció

El Magistrat de l'Audiència Provincial de G***** Ernest C., home de recursos i prestigi, es disposava a creuar les portes dobles del centre on la Justícia era aplicada amb rigor i equitat. Parlem d’un home al cim, ratllant la seixantena i amb molts anys d’exercici, un currículum impecable i atribucions rellevants en diverses polèmiques doctrinals: la seva eminència era inqüestionable. Era respectat i temut, els seus vincles socials de pes i influents, en esferes polítiques i econòmiques. Sempre que lluïa la seva calba polida els funcionaris abaixaven el cap deferencialment preparant un salut que provoqués bona impressió a l’il·lustríssim. Ell mirava altivament amb un mig somriure i avançava per les sales deixant al darrere silenci, muda admiració i rancúnies. Evidentment tot no eren flors i violes, les enveges sempre estaven amagades a cada ombra. Aquell mateix dia, quan entrava al seu despatx lluent va procedir a treure de la seva maleta la feina que havia revisat prèviament a casa. Va asseure's, deixant la seva gavardina a una cadira, posant-se les ulleres –que només emprava per a llegir- va endinsar-se en un dels casos que esperaven sentencia i així va romandre absorbit durant una estona. En una hora donaria començament el judici oral per Tribunal Jurat, del qual ell n'era President, d'un cas especialment luctuós que havia tingut una relativa transcendència als mitjans. Era certament un cas d’una horripilancia poc freqüent, fins i tot per als seus anys d’experiència a nivell d'Audiència. Un doble homicidi d’una parella que semblava estar motivat per el robatori. L’assassí, un home de trenta anys, havia entrat a una mansió de cert barri benestant creient trobar-la buida quan el marit de la parella va aixecar-se alarmat per els sorolls a la planta inferior i va baixar armat d’un pal de golf. Allà va trobar a l’home, murmurant quelcom al buit, que en adonar-se de la presencia de l'habitant de l'immoble i fent mostres d’una força violenta i boja va aconseguir sotmetre'l i el va escanyar brutalment amb les seves mans, deixant el cos inert estès sobre la catifa. Seguidament, pressa d’un nerviosisme extrem ratllant la bogeria, va pujar al primer pis escoltant un crit, el de la dona, que ja havia trucat a la policia, la segona víctima, que va ser trobada igualment escanyada al llit, entre llençols. L’home va sortir de la casa i va vagabundejar en un estat semi-inconscient per els carrers del voltant, contrastant el seu aspecte amb el del lloc, pulcre i respectable. Algun veí es va alarmar per aquell rodamón de cabell llarg i barba mal cuidada, d’aspecte ferotge, que caminava lentament absort en qui sap quins pensaments i que en moments romania parat al vell mig del carrer contemplant-se les mans i xiuxiuejant quelcom per a si mateix. La policia el va detenir, detenció front la qual no va oferir cap resistència. Si bé l’home va mostrar un silenci insistent front les preguntes de les autoritats finalment va començar a confessar, en veu fluixa i freda, els delictes. Com qui relata alguna cosa que ha vist com espectador. Deia que havia observat les costums dels habitants del lloc i no esperava que aquell dia estiguessin allà. I era cert, la parella fenescuda tenia per costum sortir els caps de setmana a una caseta rural que posseïen a A*** on practicaven l’esquí. No obstant i fatídicament, aquell precís cap de setmana van romandre a la llar, trobant la seva perdició. Excepte la confessió res més va sorgir del cercle dels dents d’aquell home. Restava a la seva cel·la, en presó provisional, durant hores abstret, assegut al llit i mirant la paret plena de pintades o marques de preterits habitants. No demanava menjar, no feia signes de vida o consciencia dels seus voltants. Es va cercar a l´única familiar coneguda, la mare del criminal. La senyora, d’uns cinquanta anys, de cabells esclarissats i mal cuidats, amb profundes ulleres que li posaven més anys a sobre, atendria avui al judici oral que el Magistrat presidiria.

La defensa tenia poques possibilitats atenent essencialment a que l'acusat havia confessat en seu policial i s'havien trobat les seves empremtes al coll d'ambdues víctimes, probes totes elles suficients per a desvirtuar la presumpció d'innocència. No obstant era un advocat experimentat que no donava res per perdut: en primer lloc pretenia l'aplicació de l'eximent complerta d'alteració psíquica. Subsidiàriament demanava dues penes d'homicidi atenuades per la confessió en seu policial i la més agosarada atenuant genèrica de legítima defensa. Pretenia l'advocat defensor que el seu acusat, havent entrat amb intenció de robar a l'habitatge, va ser agredit de forma inopinada per el propietari, reaccionant amb resultats tràgics. Òbviament això no explicava la mort de la dona.

El Fiscal havia estat relativament compassiu: demanava dos penes de quinze anys per dos delictes d'homicidi amb l'atenuant de confessió. L'acusació particular demanava vint anys de presó per dos delictes d'assassinat amb l'agreujant de traïdoria i abús de superioritat, sense cap atenuant.

El Magistrat s'havia assabentat de l'historia de l'acusat: el pare d'aquest, d'identitat desconeguda, va abandonar abans de que el fill neixes a la mare i ella, sola al món, va haver de carregar amb una vida plena d’esforços i sense cap retribució. El fill va caure a la delinqüència de baixa estofa, només donant disgustos a la mare i, finalment, amb vint-i-cinc anys va abandonar a la seva mare vagant per el país cometent petits delictes i desapareixent tant bon punt com la martiritzada mare el localitzava. Sobre el pare, la dona mantenia un silenci total. Deia que no va tractar de cercar-lo i que l’odiava profundament, sentiment natural i just. Probablement la defensa utilitzaria part d'aquesta historia lacrimògena a les seves conclusions per entendrí el cor dels jurats i potser filtrar-la a la premsa groga.

En aquest situació, l’il·lustre jutge Ernest C. es disposava a enfrontant-se amb tota la rigorositat de la llei a aquell “monstre social” tal com ja el definia mentalment. Va saludar als companys, intercanviaren anècdotes i comentaris sobre el cas present, i ell va preguntar si efectivament aquella mare amb coratge homèric seria present a la sala. Li van informar de que efectivament hi era, just a la primera fila, observant el buit amb una tristesa profunda. La resta de públic era premsa, estudiants i advocats que feien temps. La tasca del Magistrat President era força senzilla: guiar al Jurat amb indicacions merament tècniques, seria aquest el que decidiria en última instancia la culpabilitat o innocència de l'acusat. Ernest C no hauria de valorar les probes, aquestes eren valorades per el Jurat, que també determinada quins fets es consideraven provats o no, amb aquests elements el Magistrat President polia les arestes i feia les precisions per a obtenir un veredicte.

Es va donar començament a la vista. Ernest C va declarar oberta la sessió. L’acusat jeia amb el cap entre les mans, els cabells negres i llargs caient a banda i banda i tapant el rostre, al banc dels acusats. La gent intercanviava amb veuetes paraules d’expectació: a la primera filera de bancs es podia contemplar una dona gran, d’aspecte descarnat, amb un vestit negre i una bossa entre les mans que agafava amb força i que concentrava la vista en l’assassí: era la mare del desgraciat. Un cop el Magistrat va donar veu a les parts per formular al·legacions prèvies, va dirigir una mirada circular a la sala i, en un punt d’aquesta, els seus ulls van semblar quedar glaçats. La dona vestida de negre. La mare del dimoni. Després, amb esforç, va poder donar un cop d’ull al jove delinqüent. Quelcom es va començar a remoure a dintre del jutge, quelcom profund, com d'animal amagat a un fosc cau, oblidat. Els seus glòbuls oculars, dirigits per aquesta inquietud, van tornar a posar-se en la dona. Durant una bona estona va mirar-la mentre les parts exposaven el perquè de les seves peticions al Jurat, la mare no apartava la seva mirada del seu fill. “No pot ser...” Va pensar Ernest C. Va començar a pujar-li un mareig del pit al cap. Una angoixa que el sotmetia va prendre possessió de tot el seu cos i el nerviosisme feia de les seves. Va agafar ràpidament un bolígraf i va mirar els papers que tenia davant per apartar els pensaments que començaven a néixer. “Ridícul, impossible, impossible...Centra't...” Va començar a subratllar compulsivament unes frases sense rellevància fins que s’adonà de que havia trencat el paper amb l'excessiva pressió del bolígraf. Ningú ho va percebre. Irremeiablement els seus ulls van tornar a la dona de negre. “Déu meu... Es ella, no hi ha dubte. Ha envellit molt però és ella, reconec les faccions, el rostre. Quin aspecte! Com potser?” Les seves mans nervioses van cercar el nom de la dona entre els papers. “Aquí! Oh... Déu meu...” Efectivament, era la persona que recordava. El nom, aquelles lletres negres en fons blanc, ho confirmava. “Com no me adonat abans! ...” El seu nerviosisme i la seva excitació van créixer tant que ja no sabia on era ni que feia, tant capficat estava rumiant, rossegant aquell pensament com un pinyol a la boca. Un mareig terrible l’embafava, la gola se li havia assecat, de sobte va prendre consciencia del silenci i de que les al·legacions prèvies havien finalitzat i s'esperava a que es dones començament a la pràctica de les proves. Sense mirar a ningú va donar ordre de que s'iniciés la pràctica de les proves proposades per el Ministeri Fiscal. Seguirien les de l'acusació i la defensa. Va mirar el rellotge. Aquell pensament inicial havia crescut fins a omplir-ho tot. No el volia confrontar, volia fugir del seu propi cap, de la seva pròpia consciencia.

Sense saber com i tot i el seu lamentable estat la vista es va anar desenvolupament, prova darrere prova. Mentre declarava un pèrit psicòleg proposat per la defensa per acreditar l'eximent d'alteració psíquica, Ernest C es va aixecar per a sorpresa de molts i va sortir de la sala de vistes. Amb toga inclosa es va dirigir als lavabos propers deixant la sala estranyada per aquesta conducta. Ja al lavabo presidit per la blancor es va llençar aigua a la cara i es va mirar al mirall. El seu pensament continuava el seu fatídic curs, ell el volia aturar però era impossible i, finalment, corre’ns, va ficar-se a un dels vàters per a vomitar agenollat. Un cop va acabar es va asseure al mateix. “No m’ho crec, això es un somni, un malson horrible i cruel” Aquella dona, de nom Eulàlia B., indefectiblement era la jove que, fa desenes d’anys, ell va conèixer als seus dies d’estudiant. Recordava haver tingut una relació d’un any, ell la va utilitzar només per obtenir sexe i ella, totalment enamorada, va embogir quan ell, sense excuses, la va deixar, com qui llença un envàs buit. Ella va continuar enviant-li cartes fins que ell, ja llicenciat, va marxar de la ciutat en persecució de la seva carrera judicial. No va saber res més d’ella. “I aquell home? Aquell monstre social! La seva edat coincidia...” Un càlcul ràpid li va dir que era possible i probable. Durant l’any de relació ella no va caure en cap promiscuïtat, va ser fidelíssima i devota. Ell, evidentment, no. La veu del seu cap li cridava però ell l’intentava escanyar “És el teu fill!” i tot seguit “No, no, no...Bogeria! M’estic tornant boig! No puc, no puc...” De sobte algú va picar a la porta on s’havia tancat preguntant per ell. Va poder proferir un “Estic bé” Li van informar de que, en espera d’ell, s’havia suspès la vista. Es reprendria amb les conclusions definitives. “Ara surto, ha estat una indisposició...” va arribar a dir. Quan el soroll de la porta dels lavabos es va tancar ell va sortir del seu amagatall, begué aigua i es va tornar a mirar al mirall. “Ella no em reconeixerà, estic segur, he canviat, no em recorda... Però, no obstant, què fer!!” Va decidir atendre a la vista, no mirar a aquell parell d'éssers sorgits de les runes del seu passat, dictaria sentencia amb el veredicte de culpabilitat que probablement s'emetria i aquell mostre seria engolit a una presó.

Actuant, reprimint la seva angoixa, va avançar amb pas ferm a la sala. Tant bon punt com va entrar el seu cap, estirat per una corda invisible, va semblar voler dirigir-se cap a la parella de malmesos humans, com si algú el volgués recordar la seva culpa. “Bestieses, no pot ser, és impossible, m’ho imagino, és una fantasia...fes el teu treball” Va tornar al seu lloc dirigint un mig somriure a ningú en concret, com excusant-se i es va procedir a reprendre la vista. Va requerir a les parts si ratificaven o modificaven els seus escrits inicials i per exposar el que procedís sobre la valoració de la prova i la qualificació jurídica. Cap de les parts va modificar res, així que totes van ratificar les seves qualificacions previes tot i que totes van fer ús del seu temps per valorar les proves practicades. Com es va prometre va centrar la mirada en un punt entre el públic i no es va apartar d’allà, s' agafà a aquell punt com un desesperat nàufrag a un tros de fusta. Mentre el Fiscal s'extenía en la seva exposició es va escoltar un crit d'animal ferit que va fer callar a aquell: era la mare de l'acusat. Per terror d'Ernest C., els ulls de la dona eren clavats en ell com dagues d'assassí. “M’ha reconegut...” El mareig i la nàusea van tornar i va témer vomitar allà enmig. Es va contenir, begué aigua d’una ampolla preparada al seu davant mentre l'advocat de la defensa calmava a la dona i mentre l'atenció es centrava en aquesta el Magistrat President va sortir de la sala inadvertit. Va sortir per les portes del personal funcionari al carrer, per no trobar-se amb massa gent. Ja al carrer, encara amb la toga, se la va treure d’un cop i, fent una bola, la va llençar al terra com qui es treu quelcom fastigós de sobre. Uns vianants el contemplaren estranyats. Ell els hi va dirigir una mirada desesperada i va proferir com un lament apagat. No sabia que fer, estava com foll. Aconseguí treure la cigarrera i d’ella un cigarro. Quan es disposava a encendre’l se li va caure. Va treure un altre que, aquest cop si, va aconseguir encendre. Fumava amb mà tremolosa. El carrer al seu davant, ple de tràfic, semblava ignorar la seva desgracia absoluta. Li caigué la cigarreta de les mans i va tornar a mirar la cigarrera però també li va caure aquesta. Per últim es va quedar mirant, en estat catatònic, el tràfic, que passava ràpid, hipnotitzat per ell i els sorolls del carrer, les veus llunyanes, uns obrers fent obres de l'Ajuntament... Les seves cames es començaren a moure passivament, lentament i, de sobte, va córrer cap a la carretera. Un camió el va esclafar i el va engolir a sota seu.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Dorian

201 Relats

102 Comentaris

124888 Lectures

Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
"Milions son condemnats a una encara més fosca condemna que la meva, milions es revolten silenciosament contra el seu destí. Ningú coneix quantes revolucions a banda de les polítiques fermenten en les masses de gent que poblen la Terra."

"...human beings must love something, and, in the dearth of worthier objects of affection, I contrived to find a pleasure in loving and cherishing a faded graven image, shabby as a miniature scarecrow. It puzzles me now to remember with what absurd sincerity I doted on this little toy, half fancying it alive and capable of sensation."

-Currer Bell

"Soc la més eminent de les persones. I la més indigna"

-Mao Zedong

"The art of life is the art of avoiding pain"

-Thomas Jefferson

"It is a curious object of observation and inquiry, whether hatred and love be not the same thing at bottom. Each, in it's utmost development, supposes a high degree of intimacy and heart-knowledge; each renders one individual dependent for the food of his affections and spiritual life upon another; each leaves the passionate lover, or the no less passionate hater, forlorn and desolate by the withdrawal of his object."

-Nathaniel Hawthorne

"At eighteen our convictions are hills from which we look; at forty-five they are caves in which we hide"

-F.Scott Fitzgerald

"Imanishi se hallaba obsesionado con la idea de que a menos de que llegara pronto para él la destrucción, el infierno de la vida cotidiana se reavivaría y le consumiría; si la destrucción no sobrevenía inmediatamente estaría sometido todavía más tiempo a la fantasía de que le devorara la estolidez. Era mejor verse arrastrado a una catástrofe repentina y total que carcomido por el cáncer de la imaginación. Todo ello podía deberse al miedo inconsciente a que se revelara su indudable mediocridad si no se daba fin a sí mismo sin demora."

-Yukio Mishima

"Why did his mind fly uneasily to that void, as if it were the sole reason why life was not thoroughly joyous to him? I suppose it is the way with all men and woman who reach middle age without the clear perception that life never can be thoroughly joyous: under the vague dullness of the grey hours, dissatisfaction seeks a definite object, and finds it in the privation of an untried good."

-George Eliot

" [...]It is "your" congressman, "your" highway, "your" favorite drugstore, "your" newspaper; it is brought to "you", it invites "you", etc. In this manner, superimposed, standarized, and general things and functions are presented as "especially for you". It makes little difference whether or not the individuals thus addressed believe it. Its success indicates that it promotes the self-identificacion of the individuals with the functions which they and the others perform."

-Marcuse

"[...] how the drunk and the maimed both are dragged forward out of the arena like a boneless Christ, one man under each arm, feet dragging, eyes on the aether."

-David Foster Wallace

"That's the whole trouble. You can't ever find a place that's nice and peaceful, because there isn't any. You may think there is, but once you get there, when you're not looking, somebody'll sneak up and write "Fuck you" right under your nose. Try it sometime. I think, even, if I ever die, and they stick me in a cemetery, and I have a tombstone and all, it'll say "Holden Caulfield" on it, and then what year I was born and what year I died, and then right under that it'll say "Fuck you." I'm positive, in fact."

-J.D.Salinger

“The so-called 'psychotically depressed' person who tries to kill herself doesn't do so out of quote 'hopelessness' or any abstract conviction that life's assets and debits do not square. And surely not because death seems suddenly appealing. The person in who Its invisible agony reaches a certain unendurable level will kill herself the same way a trapped person will eventually jump from the window of a burning high-rise. Make no mistake about people who leap from buring windows. The terror of falling from a great height is still as great as it would be for you or me standing speculatively at the same window just checking out the view; i.e. the fear of falling remains a constant. The variable here is the other terror, the fire's flames. And yet nobody down on the sidewalk, looking up and yelling 'Don't!' and "Hang on!', can understand the jump. Not really. You'd have to have personally been trapped and felt flames to really understand a terror way beyond falling”
― David Foster Wallace, Infinite Jest