La Violació de Nanjing i Els Amants Suïcides de Sonezaki

Un relat de: Dorian
El soldat japonès va cridar al nen en un xinés deficient. Li va ensenyar una vella foto que duia a la jaqueta on es veia un nen petit, d'edat similar al nen xinés. En el mateix accent estranger el soldat va ordenar al nen amb un somriure a que l'ajudés a portar els subministraments a una casa propera ocupada per l'exercit imperial. El nen va veure amb sorpresa que el seu pare ja es trobava ajudant als soldats ocupants, i li va dirigir una mirada inquieta: el pare va defugir els ulls del fill, ple de vergonya. Van continuar carregant caixes de municions i menjar fins a la nit, moment en el que el soldat de la fotografia va demanar al nen que els portes a casa seva. Entrant a la llar la mare es va abraonar cap al seu fill i el va abraçar, cosa que imitaren l'avia i la germana, resta d'ocupants de la casa. El soldat de la foto va somriure al nen xinés, dient-li que li recordava al seu fill allà al Japó, i després va ordenar-li que marxés al carrer posant-se seriós. Com que les dones de la casa no volien separar-se del nen dos soldats japonesos van arrancar-les a empentes del petit que, plorant, va sortir a la foscor de la nit. Des d'on era ara es podia veure el riu Yangtze i a la vora d'aquest s'erigien com lluernes gegants focs encesos que es reflectien en les aigües. De tant en tant s'escoltaven trets sense resposta. La ciutat havia estat presa sense resistència. A la seva esquena va escoltar un crit de dona. Sortint del seu estat d'estupor el nen va reconèixer a la seva mare i va córrer cap a la porta de la casa. Un soldat que custodiava la porta va colpejar al nen a l'estomac amb el rifle que duia i aquest va caure al terra retorçant-se de dolor. Els crits de dona continuaren durant una llarga estona: va reconèixer a la seva avia i a la seva germana en aquells udols. El nen va quedar en la mateixa posició que quan va rebre el cop: al terra fet un cabdell de llana i escoltant aquells crits. Finalment de la casa sortiren tres soldats, un d'ells el de la fotografia que, en passar per sobre del cos del nen va escopir al terra. Quan per el soroll de les passes el nen va creure que els japonesos ja eren prou lluny va aixecar-se del terra i va entrar a la llar. La seva mare i la seva avia, mig nues, romanien al terra abraçades. A sota de la seva avia va veure un toll de sang. La seva germana va sortir de l'habitació propera, també mig despullada. Caminava lentament, com en un somni, i en veure al seu germà va reaccionar, es va tapar com va poder i va abraçar-lo tot plorant.

L'acció a l'escenari es trobava al final del segon acte. El protagonista, Tokubei, camina lentament per el hanamichi: fuig ferit dels malfactors que l'han apallissat a l'interior d'un temple mentre es penedeix de la seva ignorància i es pregunta on serà la seva estimada i quin destí els espera als dos. És l'arquetípica historia de Romeu i Julieta, de l'amor fet impossible per el context social: Tokubei, un jove orfe apadrinat per el seu oncle que treballa a una empresa comercial s'enamora d'una concubina. Malauradament l'oncle acorda el matrimoni de Tokubei amb una noia de família benestant i aconsegueix l'autorització de la paupèrrima tieta de Tokubei, pagant a aquesta una important quantitat de diners. Tokubei s'hi nega en conèixer la noticia, proclama el seu amor, i decideix aconseguir la quantitat de diners pagada per a deslliurar-se del matrimoni i viure amb el seu amor vertader. Acudeix a demanar ajut als Déus al Temple i allà es trobarà amb un insidiós usurer que sota una falsa amistat li demana a Tokubei en préstec immediat els diners destinats a deslligar-se de les arres pagades per la família de la noia. El dia següent, Tokubei es troba amb l'usurer i li reclama el retorn dels diners, rebent com a recompensa una sobirana pallissa. El suïcidi esdevé l'última opció de viure en llibertat, que es desenvoluparà al tercer acte.

Resulta curiós com funciona la memòria de la gent d'edat provecta. Recorden amb precís detall fets passats, solcats entre el munt de roba, objectes i pols dels records. Mentre a l'escenari Tokubei arriba al crescendo del seu patetisme, el general Inuma, convidat d'honor a l'estrena d'aquesta clàssica obra japonesa, recorda absort un episodi ocorregut al Gener de 1938, durant la guerra entre la Xina i el Japó. Llavors ell era un soldat ras, no un respectat general enaltit per els patriotes i la dreta conservadora que es convidat a les estrenes de Kabuki de Tòquio. Recordava amb precís detall com va permetre que violessin a aquelles dones, com ell mateix va participar i com va escopir a aquell nen vulnerable i innocent, com cremaven els cosos dels fugitius a la vora del riu Yangtze, com, passejant per els dessolats carrers de Nanjing, la brutalitat i l'horror es corrien alegres per cada carrer, cada casa i cada ombra de la malaurada ciutat xinesa.

Els aplaudiments van treure al General dels seus fantasmes. Havia oblidat aquell episodi durant tots els seus anys fins ara. Quelcom l'havia fet retornar a aquella nit. Va començar a plorar cosa que fora interpretada com un elogi a la força emotiva de l'obra de teatre en curs. No obstant, en un rampell de força va aixecar-se, agafant-se a un passador amb les seves febles mans, i va llençar-se de cap cap al galliner, morint esclafat contra un altre infortunat individu.

Comentaris

  • Memòria i subconscient[Ofensiu]
    franz appa | 11-12-2011

    Magnífic relat, manté els dos temps alternats amb molt bon pols narratiu i imbrica les dues trames amb un contundent final.
    Com diu el propi relat, la memòria funciona de manera curiosa, en edats avançades. La memòria pot ser un vehcle de la consciència, o tal vegada de l'inconscient, i pot anar lligada, com una llosa, a les conductes inexplicables dels individus. o dels pobles.
    salutacions,
    franz

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Dorian

201 Relats

102 Comentaris

125083 Lectures

Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
"Milions son condemnats a una encara més fosca condemna que la meva, milions es revolten silenciosament contra el seu destí. Ningú coneix quantes revolucions a banda de les polítiques fermenten en les masses de gent que poblen la Terra."

"...human beings must love something, and, in the dearth of worthier objects of affection, I contrived to find a pleasure in loving and cherishing a faded graven image, shabby as a miniature scarecrow. It puzzles me now to remember with what absurd sincerity I doted on this little toy, half fancying it alive and capable of sensation."

-Currer Bell

"Soc la més eminent de les persones. I la més indigna"

-Mao Zedong

"The art of life is the art of avoiding pain"

-Thomas Jefferson

"It is a curious object of observation and inquiry, whether hatred and love be not the same thing at bottom. Each, in it's utmost development, supposes a high degree of intimacy and heart-knowledge; each renders one individual dependent for the food of his affections and spiritual life upon another; each leaves the passionate lover, or the no less passionate hater, forlorn and desolate by the withdrawal of his object."

-Nathaniel Hawthorne

"At eighteen our convictions are hills from which we look; at forty-five they are caves in which we hide"

-F.Scott Fitzgerald

"Imanishi se hallaba obsesionado con la idea de que a menos de que llegara pronto para él la destrucción, el infierno de la vida cotidiana se reavivaría y le consumiría; si la destrucción no sobrevenía inmediatamente estaría sometido todavía más tiempo a la fantasía de que le devorara la estolidez. Era mejor verse arrastrado a una catástrofe repentina y total que carcomido por el cáncer de la imaginación. Todo ello podía deberse al miedo inconsciente a que se revelara su indudable mediocridad si no se daba fin a sí mismo sin demora."

-Yukio Mishima

"Why did his mind fly uneasily to that void, as if it were the sole reason why life was not thoroughly joyous to him? I suppose it is the way with all men and woman who reach middle age without the clear perception that life never can be thoroughly joyous: under the vague dullness of the grey hours, dissatisfaction seeks a definite object, and finds it in the privation of an untried good."

-George Eliot

" [...]It is "your" congressman, "your" highway, "your" favorite drugstore, "your" newspaper; it is brought to "you", it invites "you", etc. In this manner, superimposed, standarized, and general things and functions are presented as "especially for you". It makes little difference whether or not the individuals thus addressed believe it. Its success indicates that it promotes the self-identificacion of the individuals with the functions which they and the others perform."

-Marcuse

"[...] how the drunk and the maimed both are dragged forward out of the arena like a boneless Christ, one man under each arm, feet dragging, eyes on the aether."

-David Foster Wallace

"That's the whole trouble. You can't ever find a place that's nice and peaceful, because there isn't any. You may think there is, but once you get there, when you're not looking, somebody'll sneak up and write "Fuck you" right under your nose. Try it sometime. I think, even, if I ever die, and they stick me in a cemetery, and I have a tombstone and all, it'll say "Holden Caulfield" on it, and then what year I was born and what year I died, and then right under that it'll say "Fuck you." I'm positive, in fact."

-J.D.Salinger

“The so-called 'psychotically depressed' person who tries to kill herself doesn't do so out of quote 'hopelessness' or any abstract conviction that life's assets and debits do not square. And surely not because death seems suddenly appealing. The person in who Its invisible agony reaches a certain unendurable level will kill herself the same way a trapped person will eventually jump from the window of a burning high-rise. Make no mistake about people who leap from buring windows. The terror of falling from a great height is still as great as it would be for you or me standing speculatively at the same window just checking out the view; i.e. the fear of falling remains a constant. The variable here is the other terror, the fire's flames. And yet nobody down on the sidewalk, looking up and yelling 'Don't!' and "Hang on!', can understand the jump. Not really. You'd have to have personally been trapped and felt flames to really understand a terror way beyond falling”
― David Foster Wallace, Infinite Jest