La Violació de Nanjing i Els Amants Suïcides de Sonezaki

El soldat japonès va cridar al nen en un xinés deficient. Li va ensenyar una vella foto que duia a la jaqueta on es veia un nen petit, d'edat similar al nen xinés. En el mateix accent estranger el soldat va ordenar al nen amb un somriure a que l'ajudés a portar els subministraments a una casa propera ocupada per l'exercit imperial. El nen va veure amb sorpresa que el seu pare ja es trobava ajudant als soldats ocupants, i li va dirigir una mirada inquieta: el pare va defugir els ulls del fill, ple de vergonya. Van continuar carregant caixes de municions i menjar fins a la nit, moment en el que el soldat de la fotografia va demanar al nen que els portes a casa seva. Entrant a la llar la mare es va abraonar cap al seu fill i el va abraçar, cosa que imitaren l'avia i la germana, resta d'ocupants de la casa. El soldat de la foto va somriure al nen xinés, dient-li que li recordava al seu fill allà al Japó, i després va ordenar-li que marxés al carrer posant-se seriós. Com que les dones de la casa no volien separar-se del nen dos soldats japonesos van arrancar-les a empentes del petit que, plorant, va sortir a la foscor de la nit. Des d'on era ara es podia veure el riu Yangtze i a la vora d'aquest s'erigien com lluernes gegants focs encesos que es reflectien en les aigües. De tant en tant s'escoltaven trets sense resposta. La ciutat havia estat presa sense resistència. A la seva esquena va escoltar un crit de dona. Sortint del seu estat d'estupor el nen va reconèixer a la seva mare i va córrer cap a la porta de la casa. Un soldat que custodiava la porta va colpejar al nen a l'estomac amb el rifle que duia i aquest va caure al terra retorçant-se de dolor. Els crits de dona continuaren durant una llarga estona: va reconèixer a la seva avia i a la seva germana en aquells udols. El nen va quedar en la mateixa posició que quan va rebre el cop: al terra fet un cabdell de llana i escoltant aquells crits. Finalment de la casa sortiren tres soldats, un d'ells el de la fotografia que, en passar per sobre del cos del nen va escopir al terra. Quan per el soroll de les passes el nen va creure que els japonesos ja eren prou lluny va aixecar-se del terra i va entrar a la llar. La seva mare i la seva avia, mig nues, romanien al terra abraçades. A sota de la seva avia va veure un toll de sang. La seva germana va sortir de l'habitació propera, també mig despullada. Caminava lentament, com en un somni, i en veure al seu germà va reaccionar, es va tapar com va poder i va abraçar-lo tot plorant.

L'acció a l'escenari es trobava al final del segon acte. El protagonista, Tokubei, camina lentament per el hanamichi: fuig ferit dels malfactors que l'han apallissat a l'interior d'un temple mentre es penedeix de la seva ignorància i es pregunta on serà la seva estimada i quin destí els espera als dos. És l'arquetípica historia de Romeu i Julieta, de l'amor fet impossible per el context social: Tokubei, un jove orfe apadrinat per el seu oncle que treballa a una empresa comercial s'enamora d'una concubina. Malauradament l'oncle acorda el matrimoni de Tokubei amb una noia de família benestant i aconsegueix l'autorització de la paupèrrima tieta de Tokubei, pagant a aquesta una important quantitat de diners. Tokubei s'hi nega en conèixer la noticia, proclama el seu amor, i decideix aconseguir la quantitat de diners pagada per a deslliurar-se del matrimoni i viure amb el seu amor vertader. Acudeix a demanar ajut als Déus al Temple i allà es trobarà amb un insidiós usurer que sota una falsa amistat li demana a Tokubei en préstec immediat els diners destinats a deslligar-se de les arres pagades per la família de la noia. El dia següent, Tokubei es troba amb l'usurer i li reclama el retorn dels diners, rebent com a recompensa una sobirana pallissa. El suïcidi esdevé l'última opció de viure en llibertat, que es desenvoluparà al tercer acte.

Resulta curiós com funciona la memòria de la gent d'edat provecta. Recorden amb precís detall fets passats, solcats entre el munt de roba, objectes i pols dels records. Mentre a l'escenari Tokubei arriba al crescendo del seu patetisme, el general Inuma, convidat d'honor a l'estrena d'aquesta clàssica obra japonesa, recorda absort un episodi ocorregut al Gener de 1938, durant la guerra entre la Xina i el Japó. Llavors ell era un soldat ras, no un respectat general enaltit per els patriotes i la dreta conservadora que es convidat a les estrenes de Kabuki de Tòquio. Recordava amb precís detall com va permetre que violessin a aquelles dones, com ell mateix va participar i com va escopir a aquell nen vulnerable i innocent, com cremaven els cosos dels fugitius a la vora del riu Yangtze, com, passejant per els dessolats carrers de Nanjing, la brutalitat i l'horror es corrien alegres per cada carrer, cada casa i cada ombra de la malaurada ciutat xinesa.

Els aplaudiments van treure al General dels seus fantasmes. Havia oblidat aquell episodi durant tots els seus anys fins ara. Quelcom l'havia fet retornar a aquella nit. Va començar a plorar cosa que fora interpretada com un elogi a la força emotiva de l'obra de teatre en curs. No obstant, en un rampell de força va aixecar-se, agafant-se a un passador amb les seves febles mans, i va llençar-se de cap cap al galliner, morint esclafat contra un altre infortunat individu.