La fi dels temps

Un relat de: Dorian
Era com qualsevol altre dia a les oficines. Saluts somorts de poques hores de son, olor a halitosis diverses, a cafè, a tabac... Les mateixes parets i la mateixa catifa, les mateixes cadires, la mateixa finestra, la mateixa taula i la mateixa pantalla d'ordinador. Encenc l'aparell amb desgana mentre per uns segons em contemplo reflectit a la negror del monitor fins que apareix el símbol del sistema operatiu. A l'esquerra, a una gaveta, els expedients d'ahir semblen haver crescut per art de màgia. Agafo el primer i el fullejo amb desgana mentre connecto els auriculars a l'ordinador. Obro primer de tot el correu, la majoria brossa o cadenes de correus estúpides amb estúpids power points amb fotos de gossets: pseudofilosòfia sobre el sentit de la vida. M'aturo a un correu d'un company de treball titulat “Problemes a capitania”. Explica que ha ocorregut un incident entre un dels clients i el cap de la nostra secció. Resulta que el tio s'ha assabentat de qui era el responsable de la seva execució hipotecaria, potser el va veure a judici ja que havia hagut d'anar a declarar a petició del seu advocat sobre l'informació al client dels mètodes per a determinar els interessos. Va decidir visitar-lo a la sortida de la feina. L'home es va passar unes hores donant voltes a l'edifici fins que al vespre va identificar el cotxe del cap. En sortir va pujar al seu cotxe i el va seguir fins a la seva llar a la urbanització de C***. Va esperar a les immediacions fins que va veure com les llums s'apagaven i llavors va saltar cap al jardí i amb un pal, tot cridant, va destrossar tot el que va trobar fins que es van personar els Mossos d'Esquadra i van procedir a la detenció. Els nens del cap es trobaven a casa i aquests i la seva dona li havien exigit un canvi de domicili després de l'incident. Mentre llegia el correu em vaig posar música i vaig mirar de cua d'ull cap al despatx del cap de secció. Les persianes eren abaixades i semblava que no hi havia ningú. Hauria agafat la baixa. “No m'estranya...” Immediatament després se'm va ocórrer que el podien haver canviat de seu, i que potser avui rebríem una visita dels de Recursos Humans. Potser un ascens... Llavors vaig contestar al correu del company fent broma sobre el favor que l'hi havien a aquell home renovant la decoració del jardí. No em vaig fixar i un cop enviat el missatge i tenint la confirmació al davant el cor se'm va aturar en veure que també l'havia enviat a quatre o cinc persones més que estaven en la meva llista de contactes preseleccionats per raons de treball. Amb terror vaig mirar a banda i banda com si acabés de cometre un delicte horrible i se'm veies la sang a la cara. Em vaig treure els auriculars i una suor freda va començar a córrer pel front. Les paraules que havia utilitzat eren força grolleres. Em vaig imaginar als de Recursos Humans. Normalment venia una noia rossa extraordinàriament atractiva i un noi jove i de mirada de vedell degollat, gairebé tenia cara de nen. Vaig empassar saliva.

Dels contactes que havien rebut el missatge confiava en que entre dos i tres era impossible que em delatessin a RRHH. De la resta segur que algú me la fotria. Vaig fer un repàs de l'oficina. La majoria ja treballaven entre paperassa. La fotocopiadora ja funcionava, d'altres picaven al teclat o discutien alguna cosa de forma distesa. I llavors els ulls d'ella van creuar-se amb els meus, em va somriure, i va tornar a capficar-se en la feina. Em vaig com mig amagar en la pantalla convençut de que aquella puta estava ara mateix escrivint un correu a RRHH i al cap de secció. Mai m'havia somrigut la molt porca. No hi havia una altre explicació: acabava de llegir el correu. Em vaig posar els auriculars un altre cop i vaig apujar el volum. Vaig obrir el redactor de textos i vaig començar a escriure una carta disculpant-me sincerament. No em sortia res gaire coherent però creia que la solució era avançar-me a l'inevitable. Preferia una esbroncada que un acomiadament disciplinari. Un company es va apropar per si volia fer un cafè però el vaig evitar al·legant que tenia molta feina. Vaig pujar fins al màxim el volum. Després d'una estona vaig acabar l'obra i la vaig rellegir un parell de vegades.

Tot va ocórrer en eterns segons. La rossa de RRHH va aparèixer com un miratge a l'horitzó amb aquell somriure d'absoluta confiança en si mateixa. Tot en ella era perfecte. Duia un elegant vestit amb americana negre i una brusa vermella que contrastava. Al darrera, com un gosset, la seguia el noi d'ulls de vedell. Sabia des d'un inici que es dirigien cap a mi, que ja coneixen tota l'historia. En el que em va semblar una eternitat van arribar fins a poques passes de la meva taula. Vaig mirar cap al terra i sense treure'm els auriculars vaig tornar a mirar a la noia. Aquesta va aturar-se, va somriure'm i vaig llegir-li els llavis “Bon dia, t'agrairia que ens acompanyessis un moment”. Sabia que tota l'oficina ens mirava. Llavors quelcom estrany va passar. Tant la noia rossa com el noi van girar els caps com espantats cap a una altre banda. No comprenia res. La noia es va llençar al terra i el noi va sortir corrent cap a no sé on. A ella la veia al terra com em feia amb la mà un signe de que també m'ajupís. Em vaig treure els auriculars. Vaig escoltar crits esmorteïts i un soroll estrany com de cops contra metall amb un martell que venien de la porta que venia de les escales del pis inferior. Vaig quedar glaçat allà, fins que la porta de les escales es va obrir i va aparèixer un home d'uns trenta anys, de cabells castanys una mica llargs i amb un abrig blau amb els botons daurats, com de mariner. Duia un rifle a les mans. Aleshores em va disparar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Dorian

201 Relats

102 Comentaris

124887 Lectures

Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
"Milions son condemnats a una encara més fosca condemna que la meva, milions es revolten silenciosament contra el seu destí. Ningú coneix quantes revolucions a banda de les polítiques fermenten en les masses de gent que poblen la Terra."

"...human beings must love something, and, in the dearth of worthier objects of affection, I contrived to find a pleasure in loving and cherishing a faded graven image, shabby as a miniature scarecrow. It puzzles me now to remember with what absurd sincerity I doted on this little toy, half fancying it alive and capable of sensation."

-Currer Bell

"Soc la més eminent de les persones. I la més indigna"

-Mao Zedong

"The art of life is the art of avoiding pain"

-Thomas Jefferson

"It is a curious object of observation and inquiry, whether hatred and love be not the same thing at bottom. Each, in it's utmost development, supposes a high degree of intimacy and heart-knowledge; each renders one individual dependent for the food of his affections and spiritual life upon another; each leaves the passionate lover, or the no less passionate hater, forlorn and desolate by the withdrawal of his object."

-Nathaniel Hawthorne

"At eighteen our convictions are hills from which we look; at forty-five they are caves in which we hide"

-F.Scott Fitzgerald

"Imanishi se hallaba obsesionado con la idea de que a menos de que llegara pronto para él la destrucción, el infierno de la vida cotidiana se reavivaría y le consumiría; si la destrucción no sobrevenía inmediatamente estaría sometido todavía más tiempo a la fantasía de que le devorara la estolidez. Era mejor verse arrastrado a una catástrofe repentina y total que carcomido por el cáncer de la imaginación. Todo ello podía deberse al miedo inconsciente a que se revelara su indudable mediocridad si no se daba fin a sí mismo sin demora."

-Yukio Mishima

"Why did his mind fly uneasily to that void, as if it were the sole reason why life was not thoroughly joyous to him? I suppose it is the way with all men and woman who reach middle age without the clear perception that life never can be thoroughly joyous: under the vague dullness of the grey hours, dissatisfaction seeks a definite object, and finds it in the privation of an untried good."

-George Eliot

" [...]It is "your" congressman, "your" highway, "your" favorite drugstore, "your" newspaper; it is brought to "you", it invites "you", etc. In this manner, superimposed, standarized, and general things and functions are presented as "especially for you". It makes little difference whether or not the individuals thus addressed believe it. Its success indicates that it promotes the self-identificacion of the individuals with the functions which they and the others perform."

-Marcuse

"[...] how the drunk and the maimed both are dragged forward out of the arena like a boneless Christ, one man under each arm, feet dragging, eyes on the aether."

-David Foster Wallace

"That's the whole trouble. You can't ever find a place that's nice and peaceful, because there isn't any. You may think there is, but once you get there, when you're not looking, somebody'll sneak up and write "Fuck you" right under your nose. Try it sometime. I think, even, if I ever die, and they stick me in a cemetery, and I have a tombstone and all, it'll say "Holden Caulfield" on it, and then what year I was born and what year I died, and then right under that it'll say "Fuck you." I'm positive, in fact."

-J.D.Salinger

“The so-called 'psychotically depressed' person who tries to kill herself doesn't do so out of quote 'hopelessness' or any abstract conviction that life's assets and debits do not square. And surely not because death seems suddenly appealing. The person in who Its invisible agony reaches a certain unendurable level will kill herself the same way a trapped person will eventually jump from the window of a burning high-rise. Make no mistake about people who leap from buring windows. The terror of falling from a great height is still as great as it would be for you or me standing speculatively at the same window just checking out the view; i.e. the fear of falling remains a constant. The variable here is the other terror, the fire's flames. And yet nobody down on the sidewalk, looking up and yelling 'Don't!' and "Hang on!', can understand the jump. Not really. You'd have to have personally been trapped and felt flames to really understand a terror way beyond falling”
― David Foster Wallace, Infinite Jest