L’aparca-cotxes

Un relat de: Dorian


Era una nit freda i inhòspita d’hivern. Els seus membres és congelaven tot i els frustrats intents d’escalfar-los amb estúpids fregaments. El seu alè li passava pel davant com bafarades d’un tren de carbó d’un western. Es va fixar la seva gorra d’aparca-cotxes i va maleir-ho tot per aquella disfressa ridícula. Nou euros l’hora no compensava passar-se tota la nit allà plantat, aparcant esporàdicament el cotxe d’un magnat o d’un pedant amb olor a ambientador i colònia cara, a tapisseria i cuir nou. Odiava a aquella gent profundament, no perquè guanyessin més que ell en tota la seva miserable vida sinó per la seva absoluta displicència per la resta del món. Eren com nens gegants. Nens obnubilats en si mateixos, farts, essers que estaven formant el seu jo permanentment, i havien estat engolits per ell. Jo’s jo’s jo’s…. ad eternum.

De tant en tant, si estava especialment amargat ja que no havia adormit o per qualsevol altre cosa, feia petites, imperceptibles destroces a primer cop d’ull als cotxes. Potser es pixava al maleter, o deixava una sorpresa ben amagada, que es trobés a posteriori, quan la dona o l’home de fer feines rentava el cotxe. Total, li farien un favor acomiadant-lo. Fins i tot una vegada va ficar una rata morta, esclafada a l’asfalt, dintre del folro del seient.

Aquella nit en particular la cosa estava força tranquil•la. Un alemany gras havia vingut amb la seva rossa astoradora, probablement una puta de luxe que tractava amb homes de negocis quan venien a congressos a la ciutat. De vegades, especialment en aquell tipus de nits, entrava en un estat de son, de letargia animal, amb els ulls oberts, que no destorbava ni la gent que creuava la vorera per anar de copes ni el tràfic pausat de les hores nocturnes. Quan de fet es trobava en aquest estat va reconèixer el rum-rum característic, fi, subtil, d’un potent vehicle. Efectivament, al seu davant hi havia un cotxe negre de luxe amb els vidres tintats. Es va estranyar de que el conductor tardés tant en sortir així que va picar gentilment amb la mà enguantada al vidre de l’acompanyant. Després del que va semblar-li una eternitat una figura va emergir del seient del conductor. Era un home alt, enfundat amb una gavardina negra, de cabell llis pentinat cap al darrere. Duia ulleres de sol. Va rodejar el morro del vehicle i va dipositar les claus a les seves mans sense ni una paraula, molt menys propina. “Fill de puta” va pensar. “Amb aquest cotxe…”. Va ficar-se al seient del conductor i va gaudir per uns instants del cotxe, de la possessió temporal d’aquella màquina prohibitiva. Va esperar a que ningú passes pel carrer i va accelerar de sobte, fruint. Com s’avorria, va decidir deixar un regal al maleter quan l’aparqués al pàrking de l’hotel. Havia de baixar dues plantes ja que era política de l’empresa anar omplint les places de baix a dalt i aquella nit hi havia poca ocupació. Quan prenia l’últim revolt, va escoltar un soroll esmorteït. Va aturar-se en sec i va parar l’orella. “No és el motor…”. D’alguna forma, havia identificat remotament el soroll, instintivament, però el seu cap semblava no donar-li el significat. Tenia aquella sensació tant frustrant de quan t’oblides d’alguna cosa que tens la certesa de saber. Sense pensar-hi més, va aparcar el cotxe i va apagar el motor. Llavors, un altre cop, aquell soroll, ara una mica més definit. Va quedar un altre cop quiet, escoltant, esperant. Però no va tornar-lo a escoltar. Ja tranquil, va decidir curiosejar a la guantera. No hi havia gaire. Uns snacks oberts, papers, factures… I una foto. Era la foto d’una noia jove, menor d’edat, rossa i d’ulls verds que somreia a la càmera enjogassadament. “La filla segurament…” “Futura pija d’honor.” Va tancar la guantera i va sortir del cotxe, estirassant els braços i emetent un badall portentós. “I ara, a treballar el maleter del desagraït…”. Va dirigir les passes cap al citat , es va abaixar la bragueta i va obrir el maleter. El mig somriure de qui preveu fer una entremaliadura es va tornar en pàl•lida estupefacció. El braç, encara sostenint la porta va caure per efecte de la sorpresa. Allà davant, nu i relligat amb cordes, amb tot de cicatrius fresques com fetes amb un objecte petit, i amb les mans esposades i els ulls tapats amb una peça de roba negre, romania el cos d’un home, contret. La boca la tapava un tros de tela blanca, tacada de sang i saliva. El seu crit desesperat era el soroll que havia semblat reconèixer abans. No va saber que fer. L’home semblava desmaiat. Traient-se la jaqueta, va posar-li al damunt. Va emetre un “Hola” tremolós sense resposta. Amb lentitud, va treure-li la peça de roba dels ulls, que romanien tancats. Llavors va baixar la mà cap al nas, per veure si respirava, i va sentir cert alleujament en veure que ho feia. Seguidament va treure la tela de la boca, ficant-la i a la butxaca, pensant en la policia, recordant thrillers. La boca de l’individu, un home jove, de cabell negre curt, cos una mica esquifit, va quedar semioberta. En fixar-se en les dents, va emetre un crit. No hi havia més dents que en la boca de la seva avia, i la sang va començar a rajar, denotant que havien estat extretes feia poc temps. El monstre que ho havia fet especialment es va acarnissar amb la part inferior, on no hi quedaven pràcticament dents. De sobte, un sentiment d’alarma tremenda el va embriagar. Va mirar al seu voltant, a aquells cotxes lluents il•luminats per les llums fosforescent i la fredor del lloc, del ciment de les parets nues, dels números de les places, de la nit a fora, al carrer buit... Sentia terror de mirar a l’home, per por de que despertés, de que tractés de parlar-li, de demanar-li socors amb aquella boca destrossada... Va apartar-se una mica del maleter i va treure el telèfon de la butxaca dels pantalons. “Era 112? O això és de les pel•lícules americanes? 012? 17... Merda!...” Tractava de recordar el número de la policia i picava el terra amb els peus per l’impotència. Després d’uns intents va recordar l’anunci i el 112. Va marcar. I quan la línea donava senyals va escoltar amb paüra el timbre de l’ascensor. Es va girar deixant caure el telèfon per comprovar que efectivament algú havia demanat l’ascensor a la primera planta, i baixava cap al pàrking. Sense pensar, va córrer cap a la paret, estrenyent contra ella l’esquena, de forma que, qui sortís de l’ascensor, no pogués veure’l excepte si es girava cap a banda i banda. En aquells segons va tornar a recordar a l’home del cotxe. Les ulleres. Les faccions dures, estranyes, la boca, el moure’s pausat... i va sentir total terror envers aquell individu. El cor li corria a cent i llavors es va adonar de que el mòbil li havia caigut, de que la seva jaqueta encara era a sobre d’aquell cos, de que no havia tancat el maleter. Ja era massa tard, o com a mínim així li feien saber les seves immòbils cames. Finalment, l’ascensor va arribar a la seva parada, la porta es va obrir sense soroll i unes primeres passes van fer contacte amb el terra del pàrking. Era la figura de l’home de les ulleres. Les seves passes eren segures, agressives. Llavors, es va aturar en sec a mig camí cap al seu cotxe en veure el maleter obert. Va romandre immòbil per un temps que el seu cor va considerar excessiu: creia que les cames li fallaven, que cridaria, que es delataria per pura por... No sabent com, va aconseguir avançar pegat a la paret en direcció a l’ascensor. Res d’heroisme. Supervivència. Quan ja la seva mà tocava la porta de l’ascensor, l’home va emetre un crit gutural i es va abraonar cap al maleter, començant a colpejar brutalment amb les mans a aquell trist i demacrat cos mutilat. Aquella visió el va fer aturar-se i contemplar la terrible escena. Els primers cops no van despertar a aquell desgraciat, no així els següents, que van ser rebuts amb uns crits horribles, agònics, ofegats, implorants... “No soc un heroi, no soc un heroi, no soc...” va anar-se repetint mentre tornava a avançar cap a l’interior de l’ascensor. Quan ja tenia mig cos a dintre, el seu telèfon va començar a sonar amb aquella estúpida música de discoteca. L’home es va girar, va mirar al terra, al telèfon, i llavors el va veure. Emetent un crit semblant al d’abans l’home va córrer cap a ell i va caure inconscient.



Era una tempesta de dolor. Cada part del seu cos cridava. Tenia els ulls tapats, així com la boca, i els membres immobilitzats. Per la postura, va deduir que es trobava a un lloc petit, que difícilment encabia a un home. Un maleter.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Dorian

201 Relats

102 Comentaris

124891 Lectures

Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
"Milions son condemnats a una encara més fosca condemna que la meva, milions es revolten silenciosament contra el seu destí. Ningú coneix quantes revolucions a banda de les polítiques fermenten en les masses de gent que poblen la Terra."

"...human beings must love something, and, in the dearth of worthier objects of affection, I contrived to find a pleasure in loving and cherishing a faded graven image, shabby as a miniature scarecrow. It puzzles me now to remember with what absurd sincerity I doted on this little toy, half fancying it alive and capable of sensation."

-Currer Bell

"Soc la més eminent de les persones. I la més indigna"

-Mao Zedong

"The art of life is the art of avoiding pain"

-Thomas Jefferson

"It is a curious object of observation and inquiry, whether hatred and love be not the same thing at bottom. Each, in it's utmost development, supposes a high degree of intimacy and heart-knowledge; each renders one individual dependent for the food of his affections and spiritual life upon another; each leaves the passionate lover, or the no less passionate hater, forlorn and desolate by the withdrawal of his object."

-Nathaniel Hawthorne

"At eighteen our convictions are hills from which we look; at forty-five they are caves in which we hide"

-F.Scott Fitzgerald

"Imanishi se hallaba obsesionado con la idea de que a menos de que llegara pronto para él la destrucción, el infierno de la vida cotidiana se reavivaría y le consumiría; si la destrucción no sobrevenía inmediatamente estaría sometido todavía más tiempo a la fantasía de que le devorara la estolidez. Era mejor verse arrastrado a una catástrofe repentina y total que carcomido por el cáncer de la imaginación. Todo ello podía deberse al miedo inconsciente a que se revelara su indudable mediocridad si no se daba fin a sí mismo sin demora."

-Yukio Mishima

"Why did his mind fly uneasily to that void, as if it were the sole reason why life was not thoroughly joyous to him? I suppose it is the way with all men and woman who reach middle age without the clear perception that life never can be thoroughly joyous: under the vague dullness of the grey hours, dissatisfaction seeks a definite object, and finds it in the privation of an untried good."

-George Eliot

" [...]It is "your" congressman, "your" highway, "your" favorite drugstore, "your" newspaper; it is brought to "you", it invites "you", etc. In this manner, superimposed, standarized, and general things and functions are presented as "especially for you". It makes little difference whether or not the individuals thus addressed believe it. Its success indicates that it promotes the self-identificacion of the individuals with the functions which they and the others perform."

-Marcuse

"[...] how the drunk and the maimed both are dragged forward out of the arena like a boneless Christ, one man under each arm, feet dragging, eyes on the aether."

-David Foster Wallace

"That's the whole trouble. You can't ever find a place that's nice and peaceful, because there isn't any. You may think there is, but once you get there, when you're not looking, somebody'll sneak up and write "Fuck you" right under your nose. Try it sometime. I think, even, if I ever die, and they stick me in a cemetery, and I have a tombstone and all, it'll say "Holden Caulfield" on it, and then what year I was born and what year I died, and then right under that it'll say "Fuck you." I'm positive, in fact."

-J.D.Salinger

“The so-called 'psychotically depressed' person who tries to kill herself doesn't do so out of quote 'hopelessness' or any abstract conviction that life's assets and debits do not square. And surely not because death seems suddenly appealing. The person in who Its invisible agony reaches a certain unendurable level will kill herself the same way a trapped person will eventually jump from the window of a burning high-rise. Make no mistake about people who leap from buring windows. The terror of falling from a great height is still as great as it would be for you or me standing speculatively at the same window just checking out the view; i.e. the fear of falling remains a constant. The variable here is the other terror, the fire's flames. And yet nobody down on the sidewalk, looking up and yelling 'Don't!' and "Hang on!', can understand the jump. Not really. You'd have to have personally been trapped and felt flames to really understand a terror way beyond falling”
― David Foster Wallace, Infinite Jest