Lloga'm

Un relat de: Dorian
Yukio Ishimura s’aixeca al soroll del despertador que indica que son les vuit del matí. Tarda una estona en decidir sortir del llit, exactament al moment en que el seu segon despertador, a deu minuts del primer, s’activa. Posa la televisió per tenir soroll de fons. Per esmorteir el silenci. La presentadora parla del temps i de que s’apropa la commemoració de la mort de l’emperador Hirohito. Es renta les dents, s’afaita tallant-se una mica a la galta. Es toca la sang i se la mira amb disgust per procedir a tractar-la amb alcohol, tècnica que utilitza per despertar-se del tot, millor que el cafè o el té. Mira per la minúscula finestra del seu minúscul lavabo de, alhora, el seu minúscul pis, al carrer ja ple de soroll de cotxes i tràfec de gent. Ja dutxat i amb la roba interior posada es mira el seu minuciosament arreglat armari i selecciona un vestit elegant, fosc. Abans de sortir es torna a mirar a un petit mirall amb disgust a la seva poc perceptible ferida. Ja al carrer, fora del rusc de formigó que es el seu edifici, la seva grisa figura queda engolida immediatament per les munions del districte de Koto, a Tokio. Agafa l’autobús fins al centre de la ciutat, enfundat en el seu vestit podria confondre’s amb un funcionari, esclafat entre la gent. Mira el mòbil per no confrontar la resta de cares, dormides algunes, estúpides d’altres, curioses les menys, simpàtiques, maques... Olora al passar a una bonica noia i s’imagina que es aquesta la dona del seu client.

Yukio Ishimura treballa a l’empresa “Rent a Friend” o “Lloga a un Amic”. L’empresa es va fundar fa força temps per un actor de teatre retirat que va considerar la necessitat d’actors qualificats per a aparentar en multitud d’esdeveniments socials en una societat tant crítica amb l’imatge social com la nipona. En un principi no semblava un negoci lucratiu però ara treballaven més de tres-centes persones fixes i un número variable d’actors més o menys professionals que ho feien de forma complementaria al seu treball. Yukio no era actor. De fet havia estudiat Dret però buscant treball va fixar-se en l’anunci al diari i es va presentar. Ja que era jove, no gaire destacable, ni lleig ni guapo, ni alt ni baix, ni gras ni esquifit... L’ ocupador va considerar que s’adequava a un gran ventall de possibilitats. Des de germà fins a amic, passant per parella, company de feina, metge, advocat, arquitecte... El seu primer treball va ser fer del que ells en deien “carn” a una boda. Es a dir, ell i un grup de treballadors de Rent a Friend varen ser contractats per atendre un convit de boda per una de les parts (el marit) a fi d’omplir les estances i donar bona impressió. El marit tenia una gairebé inexistent relació amb la seva família real així que va decidir prescindir d’ells en favor de Rent a Friend. Yukio només era un parent llunyà que venia de fora de Tokio expressament per la cerimònia. Els papers importants, els de pare, mare i germans, varen ser atorgats a empleats experimentats, capaços d’emocionar-se i plorar amb una facilitat sorprenent (capacitat que Yukio havia anat adquirint amb el temps i que de fet tenia latent). Ara mateix es dirigia directament a un bar per parlar amb un client. Era un jove casat dona del qual havia descobert que aquest mantenia un affaire amb una antiga companya de l’institut. El paper de Yukio era el següent: havia de presentar-se al mateix restaurant on el matrimoni aniria aquella mateixa nit acompanyat de la amant. El fet es que la dona no tenia encara la certesa de que el marit li era infidel tot i que ho sospitava per unes fotos trobades a l’ordinador. El marit va aparentar indignar-se jurant i perjurant que aquesta dona estava casada (aquí entrava Yukio) i arrel d’això el marit es va veure forçat a parlar amb l’amant i sol•licitar els serveis de l’empresa de Yukio. Era un treball decent i donava força diners. Coneixeria al marit, rebria informació del restaurant, de com havia de comportar-se amb l’amant: si podia donar-li un petó o no, si hauria d’actuar amb componiment o procedir a emborratxar-se de sake i ser més lliberal amb la noia, etc. Mitja hora abans quedaria amb l’amant i parlarien sobre la representació. El marit, òbviament, només volia tranquil•litzar l’inquietud de la muller de forma definitiva per així tenir més llibertat en les seves escapades de la diabòlica rutina marital que tant odiava Maupassant. Alguns podrien qualificar el treball de Yukio com immoral o quelcom semblant. Yukio ho veia només com un negoci, com una evolució lògica del capitalisme: les nostres societats han comercialitzat paulatinament tots els aspectes de la vida humana, naturalment, les relaciones personals eren només una altre frontera a conquerir, el pròxim pas lògic. Algú va preguntar-li si no se sentia malament sabent que enganyava a molta gent. Ell, sense rumiar, i com hauria fet qualsevol dels seus companys va contestar secament: “No.” Ell guanyava diners, l’enganyat era feliç en la seva ignorància (d’altra banda aquesta situació es donava de forma natural en ingents relacions, es a dir, l’engany com a tal era un fet natural i quotidià, ell només cobrava per fer-ho. L’aigua es pot trobar a la naturalesa, l’intel•ligència rau en fotre-la a una ampolla, posar-li un nom, i vendre-la creant ingents marques d’un producte insípid en essència) alhora, i per acabar, aquell que contractava els serveis de l’empresa mantenia el seu estatus social, les aparences. Ell cobrava diners en proporció a l’importància del paper a representar i poc a poc havia rebut més responsabilitat. El treball d’avui era força important i cobraria una bona quantitat, no obstant, el que realment pagaria el marit adúlter a l’empresa era molt més del que ell rebria. Fantasiejava amb la possibilitat d’anar-se’n al llit amb l’amant. No obstant, sabia que seria impossible, que acabaria al llit del seu apartament mirant el fosc sostre. El costum d’imaginar-se extraordinaris romanços amb els clients, meravelloses relacions, s’havia tornat habitual. Yukio estava sol a Tokio. Literalment. Havia abandonat a la família que vivia a un poble a prop de Narayama i només tenia com a coneguts a la gent de l’empresa. De mica en mica s’havia acostumat a envoltar-se d’aquella soledat i li semblava graciós que el seu treball fos tant socialment demandant i que ell en canvi fos un eremita, semblant a un hikikomori. Els hikikomori li recordaven als starets dels llibres de Tolstoi, com Zósimo. Aquells eremites que vivien en l’austeritat perpetua, que rebien a munions de gent mundana que cercaven respostes i seguretat i que, al morir, la llegenda deia que emanaven olor de roses. Trobava la comparació hilarant ja que el hikikomori representava l’egoisme total: individus que es tancaven durant mesos a les seves cases per la por generada a causa de la competitivitat social, alguns enganxats les 24 hores als videojocs. No obstant, estranyament, per la seva pròpia soledat, sentia certa simpatia cap a ells. No eren ortodoxos sants russos, eren quelcom nou, creat per la nostra societat, quelcom grotesc, els nostres sants.

El marit fumava una cigarreta i es va aixecar de sobte en ser preguntat per Yukio. Li va donar una mà suada i una mica tremolosa. L’home va mirar-se a Yukio de cap a peus i va semblar donar el vist i plau. Li va oferir el seient al seu davant i va començar a donar-li detalls del lloc, de la seva amant, de la seva dona, d'on s'asseurien, ni molt lluny ni molt a prop, va emfatitzar el fet de que tot havia de semblar fortuït. Ell, un cop veiés a la parella falsa arribar, se’ls miraria una estona, li comentaria a la seva dona i s’aixecaria per saludar a la feliç parella, aprofitant per presentar a la seva esposa. A partir d’aquí ells haurien de sopar, donar la sensació de ser una parella feliç, emetent riures de complicitat, un puntual petó.

Tot va anar com s’havia planejat. L’amant era una dona maca, amb un monyo d’estil tradicional i vestit negre atzabeja occidental. Va actuar, a opinió de Yukio, com una professional. Semblaven una feliç parella recentment casada. Ella va insinuar-se en un parell d’ocasions però finalment, Yukio va complir la seva pròpia profecia i romania al llit mirant aquell sostre familiar.



Comentaris

  • Una bona idea[Ofensiu]
    EnricMadrona | 28-02-2011

    El teu relat m'ha fet riure de valent. Penso que el que descrius podria donar-se a qualsevol societat d'economia despersonalitzada i molt competitiva. M'agrada la imaginació amb la que el desenvolupes. Hi ha una pel·lícula americana que planteja el cas d'actors que s'instal·len a un suburbi de gent amb possibles per representar la família perfecta i encolomar-los un munt de coses: cotxes de luxe, joies, mobles de disseny, viatges fabulosos... fins que el suposat marit i pare s'enamora de la mare...

  • D'acord[Ofensiu]
    Dorian | 24-02-2011

    D'acord amb el teu comentari Fredia. Hauria d'haver polit la trobada final. Per cert, Rent A Friend es una empresa real:

    http://www.guardian.co.uk/world/2009/sep/20/japan-relatives-professional-stand-ins

  • Certament interessant[Ofensiu]
    Frèdia | 23-02-2011

    Trobo que l'argument del relat se surt una mica del corrent. Planteja un dels problemes que cada cop tindrà més pes en la societat que estem creant: la solitud. Potser ja és molt evident en llocs com el Japó. Aquí però caminem també en aquesta direcció. Interessants també les reflexions que fas des del punt de vista moral. Planteges un munt de qüestions sobre el que està bé o està malament, sobre si és admissible o no l'engany. Només tinc un petit però. Penso que aquest relat dóna per més, que podria ser més llarg, que estaria bé una descripció detallada de la trobada del protagonista amb el matrimoni i l'amant, veure la situació de més a prop com una escena cinematogràfica. Tot i així, el relat m'ha agradat molt. Tornaré al teu racó a llegir-te. Salutacions, Fredia.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Dorian

201 Relats

102 Comentaris

124891 Lectures

Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
"Milions son condemnats a una encara més fosca condemna que la meva, milions es revolten silenciosament contra el seu destí. Ningú coneix quantes revolucions a banda de les polítiques fermenten en les masses de gent que poblen la Terra."

"...human beings must love something, and, in the dearth of worthier objects of affection, I contrived to find a pleasure in loving and cherishing a faded graven image, shabby as a miniature scarecrow. It puzzles me now to remember with what absurd sincerity I doted on this little toy, half fancying it alive and capable of sensation."

-Currer Bell

"Soc la més eminent de les persones. I la més indigna"

-Mao Zedong

"The art of life is the art of avoiding pain"

-Thomas Jefferson

"It is a curious object of observation and inquiry, whether hatred and love be not the same thing at bottom. Each, in it's utmost development, supposes a high degree of intimacy and heart-knowledge; each renders one individual dependent for the food of his affections and spiritual life upon another; each leaves the passionate lover, or the no less passionate hater, forlorn and desolate by the withdrawal of his object."

-Nathaniel Hawthorne

"At eighteen our convictions are hills from which we look; at forty-five they are caves in which we hide"

-F.Scott Fitzgerald

"Imanishi se hallaba obsesionado con la idea de que a menos de que llegara pronto para él la destrucción, el infierno de la vida cotidiana se reavivaría y le consumiría; si la destrucción no sobrevenía inmediatamente estaría sometido todavía más tiempo a la fantasía de que le devorara la estolidez. Era mejor verse arrastrado a una catástrofe repentina y total que carcomido por el cáncer de la imaginación. Todo ello podía deberse al miedo inconsciente a que se revelara su indudable mediocridad si no se daba fin a sí mismo sin demora."

-Yukio Mishima

"Why did his mind fly uneasily to that void, as if it were the sole reason why life was not thoroughly joyous to him? I suppose it is the way with all men and woman who reach middle age without the clear perception that life never can be thoroughly joyous: under the vague dullness of the grey hours, dissatisfaction seeks a definite object, and finds it in the privation of an untried good."

-George Eliot

" [...]It is "your" congressman, "your" highway, "your" favorite drugstore, "your" newspaper; it is brought to "you", it invites "you", etc. In this manner, superimposed, standarized, and general things and functions are presented as "especially for you". It makes little difference whether or not the individuals thus addressed believe it. Its success indicates that it promotes the self-identificacion of the individuals with the functions which they and the others perform."

-Marcuse

"[...] how the drunk and the maimed both are dragged forward out of the arena like a boneless Christ, one man under each arm, feet dragging, eyes on the aether."

-David Foster Wallace

"That's the whole trouble. You can't ever find a place that's nice and peaceful, because there isn't any. You may think there is, but once you get there, when you're not looking, somebody'll sneak up and write "Fuck you" right under your nose. Try it sometime. I think, even, if I ever die, and they stick me in a cemetery, and I have a tombstone and all, it'll say "Holden Caulfield" on it, and then what year I was born and what year I died, and then right under that it'll say "Fuck you." I'm positive, in fact."

-J.D.Salinger

“The so-called 'psychotically depressed' person who tries to kill herself doesn't do so out of quote 'hopelessness' or any abstract conviction that life's assets and debits do not square. And surely not because death seems suddenly appealing. The person in who Its invisible agony reaches a certain unendurable level will kill herself the same way a trapped person will eventually jump from the window of a burning high-rise. Make no mistake about people who leap from buring windows. The terror of falling from a great height is still as great as it would be for you or me standing speculatively at the same window just checking out the view; i.e. the fear of falling remains a constant. The variable here is the other terror, the fire's flames. And yet nobody down on the sidewalk, looking up and yelling 'Don't!' and "Hang on!', can understand the jump. Not really. You'd have to have personally been trapped and felt flames to really understand a terror way beyond falling”
― David Foster Wallace, Infinite Jest