El meu cosí Quimet

Desprès de llegir a Tiano i la seva obra s'hem fa difícil pogué conta la historia del meu cosí Quimet, per que casi es un calco la seva vida de la escrita per el meu admirat escriptor en una de les seves obres.
En Quimet era el fill menut de la meva tia Cinta, germana del meu pare.
Ell i dos germans, un germà i una germana, eren l'única cosa que li quedava a la meva tia desprès de la mort del seu home. Això i molts de deutes que paga desprès de la llarga malaltia del meu oncle.
Per això el meu cosí Rafel, que era el mes gran es va tenir que posa a treballa molt aviat, casi era un crio quan el van ficar de aprenent en una fusteria que hi havia al carrer del Pont, molt a prop de casa nostra.
La meva cosina va entra a treballa a una casa de minyona. I desprès cosia en els temps lliures a una casa on feien brodats. Quan acabaven per les nits ella i el meu cosí Rafel anaven al repàs de D. Antonio i allí aprenien a llegir, a escriure, i poc mes.
Però Quimet, no va anar mai a cap repàs, ell no.
Va ser el últim fill del matrimoni, i potser que va ser el menys desitjat de tots; va nàixer quan el seu pare era ja mort; i la seva mare; quan en parlava de Quimet, sempre contava que quan va morir el seu home.
" va sentir com si dins de ella se li desgarres el ventre i es quedes partit per sempre ".
La qüestió es que el meu cosí si que va nàixer esgarrat per sempre, a mes de retardat mental, era coix i la seva ma esquerra quedava un xic doblegada cap a dins això va fer que al cap dels anys la malformitat se li accentues i li va a comença a sortir una gepa que feia que encara camines mes acotxat.
Ell, dintre del seu mon va ser sempre molt alegre i de tot reia, fins de les coses mes nímies, per això quan venia per casa i en parlàvem d'ell ens escoltava rient com aquella persona que es sent afalagada sense sapiguer que es lo que diuen de ella .
La meva avia sempre li deia
- Badoc , mes que badoc , si ten tocarà passà en aquesta vida.
Ell només volia juga , al que fos, tant se li fotia, la qüestió era que no li manessis cap feina i quan arribes l'hora de menja tingues el plat ben ple.
Els seus germans li deien. " pobre, però delicat, Au mano quina vida et fots."
Però la bona vida li va dura mes be ben poc, quan va tenir ja edat de començar a treballar un germà del seu difunt pare veien els estrenyiments de la cunyada per tira endavant se'l va volguer emportar a la ribera per treballar per ell, i així alleugerir a la vídua de una boca mes que mantenir.
Sempre recordaré del dia que ens va venir a dir adéu.
Tothom li va fer creure que s'en anava a la ribera de "vacances" i que allí veuria coses noves i que se ho passaria millor que al poble on quasi sempre estava sol i no tenia en qui juga i que a vegades es cansava de anar per els carrers tot sol mentre els demés xicots eren a l'escola.
Ja li deia la meva avia "badoc mes que badoc".
De bon mati va anar el seu oncle a buscar-lo per casa, encara fosquejava , i ja això no li va agrada massa , ja que ell no era home de matina massa. Però ja tenia el fardo de la roba preparada i mig sense saber on es trobava el van ficar a dalt del carro camí de la nova vida que li esperava.
El seu oncle tenia tres fills criats de menuts a la ribera i no sabies quin de tots era mes poca solta, i mes brut, tant parlant com de fets, per això quan van veure arribar al seu cosí la cosa los ho va fer patxoca, i desde el primer dia es van ceba amb ell fent li fer les feines mes pesades i mes brutes.
Prompte va veure que allò no era lo que li havien dit, ni molt menys el que ell esperava. Poc a poc van començar a caure-li els cops per que la feina no la volia fer o no la feia be, o simplement la feia tard i malament, ell no comprenia res de tot allò. Ell havia anat allà baix a jugar en els seus cosins i estar una temporada, com aquell que diu a canvi d'aigües.
Però poc a poc o molt rapit, segons com se miri va entendre que li havien pres el pel i que allò no era per ell, així que va decidir que sense dir res tornaria al poble.
La primera vegada que ho va prova, no li va sortir be, el seu oncle el va veure que havia agafat el fardell de roba, i un tros de pa i havia desaparegut de la masia.
No va tarda molta estona en trobar-lo. Per pujar al poble no es podien donar moltes voltes, i el camí era fàcil de segui. A mes a mes a causa de la seva malaltia no podia córrer massa. Quan el va trobar no li va dir res el va agafar i el va portar altra vegada a la masia, encara que ell no voler i es rebel·la un parell de vegades. Quan va arribar al mas, li va espolsar una mica les orelles, i li va dir que si ho tornava a fer el castigaria de fort.
Aquella nit el meu cosí va anar a dormir sense sopar, per fer-se una mica la idea del que li esperava, per mes endavant.
El tracte als dies següents es va fer mes dur, ara no el deixaven ni a sol ni a ombra, sempre portava a un dels cosins d'avant o detras d'ell . No el deixaven viure.
Poc a poc li va anar canviant el caràcter, sempre anava mal vestit, per afaita, i es va començar a aprimar, el riure i les ganes de parlar se li van esfuma.
Sempre tenia gana, i arramblava amb tot el que trobava, fins que els seus oncles van tenir que tancar el rebost en clau, perquè no hi pogués agafar res. Era a les hores quan sense dir res buscava per els camps del voltant aguaitant qualsevol cosa on pogué ficar-se a la boca, una ceba, una pastanaga, enciam, panís tendre, faves, no li importava res.
El seu oncle es desesperava, com mes càstigs i mes cops li donava, ell mes insensible es tornava , fins al punt que estava tant embrutit per els mals tractes que fins i tot quan li pegaven amb la suriaca del macho, ell es quedava quiet aguantant els cops sense moure's ni dir res.
Es va tornar a escapar, però sense sort, encara que va ser per la nit, abans de sortir a la carretera general, els seus cosins ja el tenien agafat, aquell dia la seva tia el va lliura de un bon escarment.
Així va passar el temps, i van venir les festes del poble.
La meva tia, li va enviar el recado al seu cunyat que voldria que en Quimet muntes al poble uns dies per les festes, i perquè li faria goig pogué veure'l desprès de tant de temps.
Al seu cunyat no li va fer massa goig la idea però al final accepta, i un mati el va fer renta, afaitar, i que es fiques roba neta que anirien al poble a veure a la seva mare.
Justament quan arribaven el meu pare i jo estàvem a casa la meva tia.
El seu cunyat va para el carro davant la porta, i Quimet va baixar, la seva mare el esperava amb els braços oberts davant la porta.
Ell se la queda mirant de fit a fit.
-Quimet fill meu, no li dius res a la teva mare. - Li va dir la meva tia.
Ell se la queda mirant una estona mes i per fi exclama.
-Mare, enganyat, tio pega i no dona nyam nyam . Jo no vull tio, jo tio adios.
-Si, si però això es per que te ho mereixies, mal feiner. - Va dir el seu oncle encara dalt del carro.
La meva tia el va abraçar i el va portar dintre de casa.
-Au passa, passa , que la mare et farà un bon dinar avui.
-Si , però tio no, tio a casa no, tio al mas. Jo no vull tio a casa.
-Vale fill, home que desagraït que ets desprès que has estat a "pan y cuchillo" tot este temps, Ara no vols que el teu oncle no es quedi a dinar a casa tampoc. Home que això no es fa.
La meva tia li parlava com si fos el xiquet que se va anar, i no se n'adonava que el seu fill, se havia transformat en un home. Esgarrat, si voleu, ressentit, però enganyat també. I ja era un home on el odi li bullia dintre el seu cos.
Mentrestant el seu oncle anava desenganxant el carro i el meu pare l'ajudava. Jo hem vaig quedar a la porta, escoltant les veus que dins a casa anaven pujant de to.
-Bueno prou Quimet,- va dir la meva tia, - L'oncle es quedarà a dinar , faltaria mes. I tu si no vols t'en vas, pos que t'has cregut, mocós!!!
Va ser a les hores quan va entrar el meu pare.
-Que et passa Quimet, que no vols que el teu oncle es quedi a dinar en vatros. ? Tan malament s'ha portat.?
-Tio Amon, jo dinar a casa yeya, jo dinar en tu, jo aquí no vull mes. Respongué en Quimet.
-Si, au marcha a casa ta yeya, desagraït, per aixo he volgut que pugesis al poble?. Així me ho pagues, ja voras els teus germans quan vinguen. Deia la meva tia , torcanse les llàgrimes amb lo davantal.
-Va vinga dona no et fiques així, ja saps com son estes coses, pensa com es en Quimet.- Va dir-li el meu pare.- Demà ja no s'en recordarà, no ho facis tant gros.
-No, si la culpa es meva, si li hagués pegat una bona tunda quan li va fer falta ara les coses serien de una altra manera.
-Bueno m'el emporto, i no se en parli mes, a la tarda ja veuràs com li ha passat tot.
Així de aquesta manera, el meu cosí va venir a dinar a casa nostra.
Quan la meva avia el va veure, li van espurneja els ulls, però mes quan se li va tira al coll, i en aquella dolçor de les animes sense maldat, li va dir.
-Hay yeya, quan estima Quimet.
Desprès el meu pare va fer el referit de tot el que havia passat a casa la seva germana, i que Quimet es quedaria a dinar amb nosaltres.
- Au pos Quimet corre ves a rentar-te les mans que el dinar prompte estarà fet, mentres tant, si vols , ves en lo menut a pegar una volta per el pont. - Li digué la meva avia.-
Al cap de una estona va venir la meva cosina a veure al seu germà, la acollida per part dels dos va ser mes aviat freda.
-Diràs que el trobo una mica mes prim, i la mirada la te de un altra manera. - Li va comenta la meva cosina a la meva mare.- Com si algo hagués dins d'ell que el rossegues. No ho se, a lo millor son coses meves.
No va perdre mes estona , a casa la esperaven per dinar.
-Tia me'n vaig a la tarda ja vindré. A veure si el porto a casa.
A la una ens vam ficar a dinar, la meva mare i la meva yeya van fer una mica de dinar de festa, una per el meu cosí, i l'altra per les festes que començaven.
Però el meu cosí, tan rialler i tan parlador com era no va obri boca en tot el dinar. Això si, ell devorava tot el que li
ficaven davant.
-Ves espai Quimet que no te ho te que prendre ningú.- Li dèiem nosaltres.
-Només el meu yeyo va dir, a este noi li han fet mal, molt mal, no es ja el que era, i això no potser bo.
Desprès de dinar hi havia jocs al carrer, i de casa nostra es veien perfectament; estàvem asseguts a la vora de la porta veien la carrera de sacs quan va aparèixer el oncle de Quimet.
-Hola bona tarda família.
-Hola Joan , com estem.- Vam saludar-lo tots.
-Pos mira que m'en torno cap a baix, i com la cunyada se ha disgustat tant amb lo fill vol que m'el torne a emportar.
-Pos mira noi no se si li fara masa gracia. - Va dir el meu yeyo.
-T'han mi fot, que li faci com que no li faci gràcia, jo m'en vaig i ell ve amb mi.
Quimet estava mirant a la vorera del carrer la cursa quan es va girar i va veure al seu oncle parlant en nosaltres.
Pot ser era tonto, però no tant com per no veure el perill, i la que se li venia d'amunt. Sense dir res va pegar volta i s'en va anar per la porta de darrera que donava al magatzem.
Suposo que es volia amagar perquè el seu oncle no el trobes, però Joan el va veure que se escapolia de entre la gent i li va anar darrere..
-Tu, Quimet, vinga surt que ja es hora i mon tenim que anar, si no farem tard.
Quimet ajupit al fons del magatzem no deia res, només el mirava.
-Vinga surt no facis que te entre a buscar.
Al fi desprès de pregar una estona i de amenaçar-lo, va entrar a buscar-lo.
Només vam sentir un bram.
-Malparit !!!
El oncle Joan sortí a trompons agafant-se per les parets, portant una falç clavada al ventre.
El carrer estava de gom a gom i al crit del home van acudir tots a veure que havia passat, al veure'l ràpidament el van ficar al terra, encara que ningú se atrevia treure-li la falç. Com se va pogué i a instàncies de totes les dones el van carregar dalt de un cotxe i el van portar a la clínica.
Als tres dies Joan va morir entre forts patiments, al menys així ho vaig sentir comentar a la meva mare.
Quimet aterrit, ja per el que havia fet, ja per el que li farien. Es va tirar al riu, de dalt del pont, només a cinquanta metros de casa nostra. El seu cos el van trobar a prop del embarcador uns xiquets que jugaven per allí.
Ni un ni l'altre es van pogué aguantar en vida, però els van enterrar junts al mateix nichol, un dalt i l'altre baix.
Segur que tant un com l'altre tindrien tota l'eternitat per perdonar-se les seves culpes i els seus pecats.
Cada vegada que anàvem al cementiri per tots Sants i veiem la foto dels dos junts, la meva yeya exclamava per baix.
-Badoc mes que badoc, ja te ho deia jo. - Mentre se eixugava una llagrimeta amb el mocador.
Ne hi havia qui en mes sentit del humor, ben negre per cert, deia,
-Escolteu, escolteu, com s'en peguen estos dos de bufes.