El meu camí a la fama

Em vaig fer arquitecte amb la intenció de ser famós. Amb eixa idea clara a la ment, he treballat al llarg dels anys. És cert que les meues obres arquitectòniques no són perfectes. Hi ha un consens bastant generalitzat —això sí— pel que fa a la seua bellesa avantguardista.

Es va criticar molt la "Piràmide", destinada a audicions musicals, per l’aparició de goteres durant el concert inaugural. No s’hi ha trobat, per ara, una solució definitiva... També se’m van retraure les denúncies relacionades amb el "Pont Universal": molts vianants s’esvaraven i queien a terra amb facilitat quan plovia una mica. Fins i tot s’hi van gravar vídeos còmics per a la televisió. Hi va haver burles de l’edifici "Llum i Cel". Els gratacels aporten foscor a les ciutats, però la meua obra aconseguia projectar els raigs de sol amb potència. Això va provocar cremades en cotxes, tendals i persianes. A algun desficiós se li va ocórrer que era possible fregir un ou i ho va demostrar... Cal destacar que molts crítics, amb els seus arguments, creuen ser més intel·ligents que jo. No saben de què parlen: aconseguir el que he aconseguit ha estat molt difícil.

És veritat —insistisc— que hi ha defectes a les meues construccions. Però també s’ha de dir que, malgrat això, m’han continuat contractant per a projectes de gran importància a diferents països. Tinc detractors indignats i seguidors que defensen l’estètica com a element fonamental de l’arquitectura. Jo sempre vaig voler ser una persona popular.

També s’ha criticat aquella bodega i el sostre fet de plaques que eixien disparades amb el vent. Un aeroport on l’ascensor no encaixava bé al conducte. L’hotel sense estrenar pel despreniment de la façana... Tot és veritat. Tot això ha fet que es parle de mi arreu del món. Eixes obres són imperfectes, no es pot negar. Però, si aquestes construccions s’hagueren dissenyat sense defectes, seria jo ara tan famós com ho sóc?