El JUTGE JUTJAT

EL JUTGE JUTJAT



Estava sobre la cinquantena, la millor edat per un home, segons diuen alguns. Era ben plantat i molt valorat com a jutge d’aquella ciutat mil.lenària. Tenia dona i fills, gaudia de bona salut, i tothom suposava que li agradava la seva feina i que era feliç amb la seva vida ordenada, dins del petit país del nord on havia decidit de viure.
Era ponderat en els seus judicis. Escoltava atentament totes les parts implicades i decidia innocències i culpabilitats com si emetre veredictes fos per a ell, el més fàcil del món.
Però el que ningú sabia és que l’exercici de la seva professió li produïa un profund neguit, que cada cop que s’instal.lava davant dels fiscals i dels advocats se sentia analitzat fins la medula. Que creia que les seves percepcions dels casos eren distorsionades, i les seves reflexions, errònies.
Que se sentia intensament insegur en el seu paper i incòmode en aquella posició on, de fet, a cada judici se sentia jutjat, i sempre culpable, no sabia per què.
Un capvespre,caminant per les muralles de la ciutat, de sobte fou colpit per un record: Un nen pujava lentament per una escala fosca. Algú el seguia. Un cop dalt les altes golfes, la llum es fitrava per sobtades escletxes, els vells baguls semblaven plens de tresors pirates, i la imensa figura es dreçava, imponent, davant d’ell. Després, les mans de l’adult feien al seu cos coses que ell no entenia, i que li produïen una mena d’horror sense nom. Aquella remembrança havia romàs engutnada en un racó del seu inconscient, projectant ombres contínues en totes les vessants de la seva vida, del seu cos, del seu cor, però només ara podia capir la realitat del record. I, el que és més important encara, el seu nom, les paraules perdudes abans d’haver pogut ser trobades.
Perquè el nen que ell fou, no podia nomenar allò que ignorava absolutament, i tampoc el noi ni l’adult posteriors, puix que la imatge i els sentiments havien quedat confinats a la fosca del seu infern.
Però, pensava ara, com pot la víctima esdevenir culpable? Què el feia tremolar davant de cada judici, i sentir-se talment com si fos ell, qui ocupés el lloc de l’acusat?
I aleshores s’adonà que no fou una sola vegada, i que ell no hi pujava obligat, o no físicament, si més no. I cercà algú amb qui parlar lentament de tot allò, perquè necessitava entendre què duia aquell nen, cíclicament, a pujar la vella escala de l’horror.
I enraonant i enraonant, va anar desfent el fil de l’embolicat cabdell que havia dut sempre dins del cos, i va anar entenent quelcom de la solitud i de la fascinació i de la por, i de moltíssimes més coses, moltes. El fons cabdal de sentiments amagats va anar sorgint en forma de paraules adés mudes.
I , a la fi, un bon dia, o millor dit una nit de lluna, els oracles onírics varen desplegar les seves verídiques ales per a salvar-lo:
Al somni, l’infant que havia estat ell, i que encara romania al seu interior, s’havia de presentar davant del Gran Tribunal i del Gran Jutge, per a ser condemnat a la devoració del foc, per a pagar les seves hipotèticament terribles culpes. Els seus pares, seriosos, l’acompanyaven.
Abans del judici, però, el Gran Jutge es dirigí al nen per a dir-li que no calia celebrar-lo, puix que, per molt que ell acudís cíclicament a les velles golfes, per molt que sentís trobar cert consol en la seva solitud, o inclús, entre l’horror i el pànic, hagués pogut restar fascinat per l’atenció prodigada per l’home, ell no havia estat culpable de res.
Només els adults són culpables.
L’infant havia pagat per la culpa de l’home sinistre que n’havia abusat, s’havia castigat a si mateix, arrossegant la seva angoixa, semblava que de per vida, i ara, a la fi, l’únic autèntic jutge que l’havia jutjat i condemnat contínuament, que era ell mateix, podia donar-li L’ABSOLUCIÓ.