L'Amor i el Pterodàctil

L’amor i el pterodàctil



Tots tres arraulits, parlant una vegada més per a ajudar-la, la noia estimada. Cerquem els desllorigadors a fi que pugui, finalment, guarir-se les traumàtiques, persistents ferides. Les que li impedeixen viure de debò. I a nosaltres també.
Però el pterodàctil, el més vell del món, aquell jorn era allà i, en la seva pregona megalomania, et reclamà com sempre, i aquest cop t’obligà a deixar l’home i la noia estimats, per a anar a mirar- li les recargolades, retorçades, adés perilloses urpes.
Ara, però, ja no pot atrapar-te: vas complir superficialment i vas retornar allà on verament volies estar.
El més vell entre els arcaics reclama als súbdits-i creu que tots ho som-, atenció constant en cadascuna de les seves hòrrides parts del cos, contemplació i satisfacció immediata de tots i cadascun dels seus més mínims desitjos i necessitats, reverència absoluta, obediència monàstica. Tot des del seu immens setial, el pali del regne de la més exquisida merda-mort.
L’animal, que ha maldat des que eres al ventre per a destruir-te, ininterrompudament i amb clamorós èxit fins fa poc, ha assolit també d’afectar amb el seu verí la tercera generació, l’estimada perla del nostre amor.
Això sí, que no li podràs perdonar mai.
Això ha fet, a més, que abans d’haver-ne sortit, se t’hagi repetit, duplicada, la cadena d’horrors i dolors que aquest cop ja, qui sap si et deixarà temps per a la vera vida.







1 desembre 2016