Rigorosament autobiogràfic

Rigorosament autobiogràfic



La capella fosca, curulla de nenes petites, de set o vuit anys, assegudes als bancs.
Les monges, dretes a l’entorn. El capellà, davant de l’altar, dirigint a les menudes aquestes paraules, que mai més podrien oblidar:

“Si tenéis un mal pensamiento, o si pecais de palabra, obra u omisión, aunque fuere después de haberos confesado, y salís a la calle y os atropella un coche, morireis en pecado.
Y qué pasa si morís en pecado?
Pues que ireis al infierno. Y cómo es el infierno?
Esto es lo que os voy a contar hoy:
El infierno está lleno de fuego, y los pecadores se queman y se queman, pero sin llegar a consumirse nunca, o sea, sin dejar de sentir jamás el dolor de las quemaduras en todo su cuerpo. Es como si al condenado le arrancaran la piel y las uñas, el pelo, los ojos, pero para siempre, siempre, siempre, porque eso es lo que significa la eternidad: para siempre jamás, sufriendo un dolor indecible.
Y cada condenado está en un nicho diferente, y no pueden verse ni oírse entre ellos. Es imposible, o sea que el pecador está sólo por siempre jamás, sin el consuelo de ver u oir a los otros pecadores.
Eso es lo que les va a pasar a las niñas que se porten mal, o que sean desobedientes,o que duden del misterio de la santísima trinidad, o de la virginidad de la virgen maría, madre de nuestro señor, o que tengan pensamientos impuros.”

I així va continuar l’ogre. Les nenes no entenien moltes d’aquestes coses, excepte que només de pensar ja podien ser culpables, i que la culpa equivalia a l’infern del foc etern.
Una d’elles caigué desmaiada a terra, però la nostra protagonista, que era al seu costat, no va ni atinar a recollir-la, de tan esgarrifada com estava. Ella seguia asseguda, però estava igual de desmaiada per dintre.

Després d’aquest ditirambe, feren passar les nenes, una per una, a besar el “brazo incorrupto de santa teresa”. Es tractava d’una mena de cosa negra ficada dins d’una capsa de vidre. Normalment, aquest brazo incorrupto el tenia Franco a El Pardo, però en ocasions especials, el deixava a les teresianas per a permetre’ls un major grau de morbositat en la tortura psicològica de les nenes. Les monges les obligaven a passar una per una devant del braç i a ajupir-se a fer-li un petó. L’horror que això els provocava, no es pot traduir en paraules.
Això fou al segon col.le on duien, allunyada de tots els germans, a la filla número vuit.



Al primer col.le, és a dir amb 4 o 5 anys, la història fou diferent: Ella havia mossegat la mà d’una nena més gran, no recorda perquè. Mai no havia estat violenta ni agressiva, però el que sí recorda és que aquella nena era una veïna tres anys més gran, i que sempre els convidava a casa seva per a jugar a ser la mestra i abusar de la seva suposada autoritat.


La qüestió és que aquell dia, al pati de l’escola, la va mossegar, i la monja de torn la va agafar del braç i li va dir:
“Ahora vas al pozo” La nena xisclava i cridava que no, que no ho faria més, però que no la portessin al pozo, perquè, no sé com, ella sabia perfectament que això de què et tiressin en un pou, equivalia a la mort.
Les monges, ara dues, la van arrossegar per un camí de terra que hi havia en un passadís amagat en algun lloc de l’escola. Ella no parava de xisclar. El passadís era fosc i fred, humit i estrany, corvat per dalt, paorós. Les monges seguien arrossegant l’infant, que deuria tenir, com a molt, cinc anys, immunes als seus crits.
En arribar finalment al pozo, les dues bruixes li van dir que demanés perdó a la virgen maría. Ella estava disposada a demanar perdó a qui sigui, òbviament, però no sabia com fer-ho, i no sabia on era, la virgen maría.
Aleshores una de les sàdiques va tenir la bondat de mostrar-li una imatge de la verge que hi havia a la paret, al costat del pozo, i la feu agenollar. La nena, immediatament, va demanar perdó a la virgen i les monges, magnànimament, la van retornar del pozo, passant de nou pel passadís, a la vida exterior. A la vida.


Però la vida d’aquella nena, després d’aquestes i d’altres experiències similars, va esdevenir un sens fi de somnis d’enormes dimonis, de pous plens de foc de l’infern i de caps tallats de dimoni, situats fins i tot dins del llit de baranes, en el qual va dormir fins als gairebé sis anys, que es quan va arribar el novè.
Però ni abans ni després d’aquesta arribada es van acabar les marginacions , els malsons, les angoixes, les culpabilitzacions, les inseguretats, el desig de fer-ho tot bé per agradar, sempre inútilment, a pares i monges.