ABANS DEL CONFINAMENT II

Vespre d’hivern






Tan tendre i tan dolç és aquest temps d’hivern vora la mar, que m’he
quedat sense mots per a descriure’l.
Avui, a hora foscant, hem caminat amb l’amiga vers el sol ponent, immerses en la frescor de les ones, en l’or de la sorra. I de sobte hem vist el riu que, cabalós, arriba aquests jorns fins la mar.
I de sobte hem vist els ànecs nedant tranquils. I aleshores ha arribat el més bell, el diferent, el mandarí que s’ha perdut darrerament per aquí, provinent de qui sap on.
I després el sol, majestuós, s’ha ficat dins l’aigua, tot pintant de colors taronges-rosats l’encès capvespre, el castell de l’aigua, la sorra, el blau del cel, les ones.
I aleshores la lluna, més de mitja ja, irisada i bella, ha cridat intensament les ones, que han crescut fins a sorprendre, ara i adés, els nostres avesats peus. Els peus que caminaven, com tants altres capvespres, dins les ones, vora vora de la mar.