El desglaç (fracàs)

segurament. Carai, que bé expresses aquest sentiment

"Em desoriento per moments davant l'abisme de la indiferència. Em situo en una espiral de despropòsits. Em gelo i em desfaig. Se'm paren les constants... " Reconec aquest paisatge interior, aquestes sensacions indescriptibles a les quals tu has posat paraules en un joc malabar de mots i d'imatges.
I em sembla que els únics companys de viatge que et puc aconsellar en aquest solitari trajecte que es fa al llarg del desglaç són el temps, la calma i la sort.

Evidentment, una situació com aquesta, de desgel, de desencís, de desamor, de desesperança... resulta totalment subjectiva, ja que allò que a tu et pot destrossar a mi em pot deixar indiferent i a l'inrevés... però fins i tot, el que et fa mal avui, allò que t'entristeix o t'enfonsa en una enorme melancolia, un altre dia et cura, et consola, t'ofereix una raó per continuar endavant!
Em sembla, doncs, que el que em de fer és regalar-nos temps... Temps per a què cicatritzi la ferida, per oblidar-nos de l'ofensa, perquè aquell acte o aquella paraula pugui ser contemplat des d'una altra perspectiva, per a què ens canviï l'humor, per descobrir nous referents, ... per ser nosaltres mateixos una mica més tard de la nostra vida, potser una mica més savis o més pacients.

Com deia l'Elliot: "El nostre triomf a la vida no consisteix en no deixar-nos abatre mai, sinó en tornar-nos a aixecar cada vegada que passa."
I afegia en Cassman: "Una gran fortalesa moltes vegades és simplement paciència. "
mentra en Saavedra puntualitzava: "Tenim l'adversitat com a rigor i càstig, ignorant que és advertència i ensenyament."

Una abraçada ben càlida,
Unaquimera