Breu malson amfibi

Plouen granotes. Mentre camino distreta aixoplugada sota un paraigües, el so del seu impacte contra l'asfalt moll em fa aturar de cop. La perplexitat s'apodera del meu rostre, quin fenomen més estrany! Intento no moure'm i no fer soroll perquè no em vegin; només els ulls em van de bòlid per captar totes les instantànies.

Una rere l'altra es van precipitant, davant meu, més o menys cada dos segons. D'esquena, de potes a terra, de costat, cauen en postures diverses, però com si esperessin el seu torn al supermercat, es van col·locant en fila índia, deixant entre elles una distància idèntica.

Potser n'hi ha un centenar o més, però intento comptar-les i em descompto, i torno a començar i no me'n surto. Ara ja és igual, perquè les anques llefiscoses inicien una marxa lenta, en direcció qui sap on.

El carrer em comença a semblar part d'una fotografia en escala de grisos, extramadent contrastats, com si algú estigués jugant a crear llums i ombres.

M'estremeixo i se'm paral·litzen les cames quan veig que fan mitja volta de cop, a les ordres d'una d'elles. Sembla la més important, té una taca a l'esquena, potser és el que l'acredita com a cap de comandament...

Com un exèrcit amfibi en maniobra militar, avancen cap on sóc jo, a pas decidit. Tinc por, em sento amenaçada, vull marxar, córrer, fugir!! No em responen les cames i sento que criden en un idioma que no entenc, i si es preparen per assaltar-me...? Déu meu!!!!!!!!