El camp de l'avi

Una cortina de grisor s'ha escampat per l'escenari. En qüestió de segons, com si algú hagués baixat la intensitat de la llum, la imatge s'ha convertit en humitat i tristor. El silenci, només trencat pels milers de gotes de pluja que es van dipositant a la terra, i per l'escapada d'algun tro.
Una lleugera brisa va canviant el rumb de l'aigua: ara baixa recta, ara s'inclina com si volgués demanar permís per passar. Però es va precipitant fermament, sabent que serà ben rebuda per la terra assedegada, per les fulles verdes, ocres i marrons, que ballen al seu ritme. Algunes, però, no poden aguantar el pes, el moviment, la pressió, i es deixen caure sense força, per associar-se al camp humit.
Des de la meva finestra veig una atmosfera tèrbola, on els colors de la tardor es veuen de tant en tant il·luminats per la ramificació d'un llamp, o pel resplendor d'un tímid llampec. Tanmateix, la tristor de la imatge no em traspassa, perquè aquests fenòmens naturals embelleixen el "camp de l'avi" d'una manera irresistible. Només una petita nostàlgia s'escola per recordar-me que ell ja no pot veure com la tardor canvia cromàticament els plataners i els despulla les branques; com els avets, els roures i les alzines es mullen i dansen al ritme del vent; i com la terra, la seva terra, es va alimentant per deixar pas a l'estora verda que la decora a la primavera... O potser sí que ho pot veure i a mi també, per sempre la seva nena, tot i que faci anys que ja no ho sigui tant.