El fill de l'espardenyer

Un relat de: Naiade

Ja fa molts anys, a la vil·la d' Hostalric, hi vivia la família Ferrer, més coneguts pel nom de ca l'espardenyer, ja que era l'únic taller del poble on es fabricaven manualment espardenyes i a més de vendre'n a tot el veïnat, en servia a les vil·les circumdants, ja que segons deien, no n'hi havia cap més a la comarca que sabes trenar tan bé la sola d'espart. Emprava roba gruixuda per reforçar les punteres i els talons i amb les vetes aconseguia que s'emmotllessin a la perfecció a qualsevol peu. En Josep Ferrer, que així és deia l'artesà, era un home molt honrat; a més de usar bon genero, ajustava molt el preu a fi de ser assequible perquè tothom podes anar calçat ; fins hi tot si s'adonava que algú no li podia pagar, els hi fiava de bon grat, dient-los-hi:
- No us preocupeu pas, que ja ho trobarem més endavant (encara que sabia que el més segur era que no ho cobraria).
Per això i per d'altres coses la família era molt apreciada al poble. Tot sovint i entraven els veïns tant per fer petar la xerrada o demanar-los algun favor, com per omplir-los d'obsequis d'agraïment: que si un cistell de fruita, verdures del hort, que si gallines ponedores, formatges casolans i un munt de menges que acceptaven i compartien amb els menys afortunats.
La Maria la seva muller era llesta, polida i sobretot s'estimava amb bogeria el seu Josep. Van tenir cinc fills, primer dos noies, la Pilar i la Concepció, el tercer va ser en Narcís, que va morir als dos anys al caure per un barranc; tot per descuit de la mainadera que festejava amb el seu promès. En Josep volia matar-la, i fins i tot van haver de treure-li de les mans. Finalment va deixar-la anar, dient que marxes ben lluny, que si mai tornava a veure-la, potser no es podria aguantar.
Desprès d'aquesta desgracia, va néixer en Josep un nen malaltís i feble, per qui tots patien i vetllaven de dia i de nit. Encara van tenir un altre fill l'Enric, un nen sà i tranquil.
No s'havia acabat pas la mala sort per aquella bona gent. Quant tot semblava anar pel bon camí, una epidèmia de tifus és va emportar el pare, deixant a la Maria sola per tirar endavant els quatre fills i a la mare d'en Josep que també va passar la malaltia, però la mort no la va volgué.
La Maria, tan assenyada com sempre, malgrat que amb el disgust es sentia morir per dins, perduda i espantada pel que seria dels seus fills, no va perdre el temps compadint-se i aviat va vendre les vinyes, horts i arbredes que tenien a la vall del poble emmurallat, per on corria ufanós el riu Tordera, pensant que amb això en tindrien prou per tirar endavant. Però d'una vídua necessitada els carronyers, que per desgracia a tot arreu ni han, se'n van aprofitar i el negoci el van fer ells. Adonant-se ella de que no se'n sortiria ja que al poble no hi veia futur, va pensar en vendre's l'obrador i la casa familiar que a més de ser gran i bonica, estava situada al bell mig del poble, al carrer Major. Això li donaria suficient per marxar i establir-se a Sant Celoni, poble proper, on l'industria creixia i segur que hi trobaria feina i se'n podrien sortir.
Un cop feta la venta, van encaminar-se carrer Major avall, fins la Plaça dels bous, on s'hi alçava majestuosa la mansió on vivia l'Anna la seva germana, casada amb el Joaquim de cal Jan un dels homes més rics, però també més avars del poble. L'Anna veient el patiment de la seva germana i nebots, va demanar al seu marit que els ajudes; així no haurien de marxar i podrien quedar-se amb ells fins que els nens fossin grans. En Joaquim, altiu com sempre, és va tancar al despatx, don en va sortir al cap de dues llargues hores i els va dir:
- Ja tinc una bona solució, va dir, de la que tots en sortirem beneficiats.
En Josep és va fixar que L'Anna i la Maria és van mirar esperançades mentre es disposaven a escoltar la proposta, però a mida que el Joaquim parlava, els seus rostres van anar canviant.
L'oncle, que només amb la seva presència ja intimidava, els va dir:
- Bé, aquí tenim un problema de ben fàcil resolució. No hi ha mal que per bé no vingui, diuen!
A veure Anna va dir mirant-se la seva dona severament:
- Jo de diners no els en donaré pas, i de quedar-nos-els a casa ni parlar-ne, que vols que m'arruïni amb tantes boques per alimentar! Però una altre cosa si que podem fer per ells; ja que tu no m'has donat cap fill i la Maria en té quatre, afillem-nos-en un. El pujarem com un fill i serà el meu hereu. Vull en Josep que a més de ser un noi, ja esta crescudet i aviat podrà ajudar-me.
En Josep ja anava a protestar contrariat pel que sentia, quan sa mare el va agafar de la mà i li va prémer amb força; ell no entenia si era perquè calles, o perquè estava indignada.
Mentre l'Anna callava submisa, la Maria va negar-s'hi amb totes les seves forces i ja fent l'acció de marxar, en Joaquim la va aturar agafant-la amb suavitat per braç.
- Maria... ja sé que per tu deu ser dur, però Déu ho ha volgut així i jo no et privaré pas de veure el teu fill de tant en tant. No te n'adones que aquesta és la millor solució per tots, tu podràs treballar a la fabrica..... segur que t'acceptaran i les nenes et cuidaran l'Enric. Que en faries d'aquest vailet entremaliat. Que no ho veus dona, una boca menys per alimentar! I jo l'educaré tal com cal i un altre dia serà ric. D'això vols privar-lo?
La Maria,amb els ulls plens de llàgrimes, va pensar amb cor de mare i va decidir fer el que li semblava millor pel seu fill; a més l'Anna seria una bona mare i el seu noi tindria un bon futur. Va parlar molta estona amb en Josep que plorava a cor que vols, intentant fer-li entendre el que ell no comprenia en absolut.
Finalment, amb el cor destrossa't, va dir-li a l'Anna que s'emportés cap a dins en Josep, no podria marxar veient-lo d'aquella manera. I amb les nenes somicant, el petit a coll i les poques pertinences que els quedaven van sortir direcció a l'estació de tren.
Eren la viva imatge de la desesperació, i en silenci, nomes sentint el soroll de la maquina de vapor i els sanglots ofegats d'elles tres, van pujar al tren direcció a Sant Celoni.
Al cap de poca estona, desprès de Breda i Gualba, van arribar al poble que els tenia que acollir. Sense creuar-se cap paraula, van anar caminant fins a casa d'en Joan Padró, l'adroguer del poble. Feia anys que el coneixia, ja que els hi comprava el calçat. Era un home feliç, gros i panxut que sempre reia, però avui restava seriós. Va cridar amb pressa a la seva dona, la Dolors, que amb cara de mostela els hi va donar el condol, i sense perdre ni un moment els va demanar el que volien al presentar-se tan d'hora i portant tants embalums. Van respirar d'alleujament, quan la Maria, treien un bon feix de diners, els va dir que cercaven allotjament i com que sabia que ells tenien coneixences, potser podrien adreçar-los on els lloguessin una casa petita .
Al cap de dues hores ja s'havien instal·lat en una caseta a la plaça de l'estació. Malgrat que l'habitacle deixava molt que desitjar, la Maria va fer el cor fort i va animar les seves filles, dient que amb una mica de neteja i uns quants detalls hi estarien molt bé.
L'endemà mateix de l'arribada, la Maria i la Pilar, que ja tenia 12 anys, van dirigir-se a la fabrica tèxtil, on encara que per pocs diners van començar a treballar.
El diumenge següent, ben puntuals, van agafar el tren cap a Hostalric per poder veure en Josep, que els esperava impacient assegut al primer banc de l'església. La tia ja li havia dit que vindria la família.
En acabar la missa, van anar plegats a cal Jan. Això si, en Joaquim agafant la seva dona del bracet i donant la mà cofoi a en Josep, saludant a tothom orgullós i portant darrere la cunyada i els nebots.
En Josep esta prim, va pensar la Maria mentre veia com en Joaquim li deia al nen que no es gires més, que ja podrien parlar a casa. La reunió va ser curta, només l'Anna es desfeia en compliments, intentant tranquil·litzar sa germana tot dient-li que el nen estava bé, que només li calien uns dies més i ja s'hi acostumaria.
A les dotze del migdia ja tornaven a agafar el tren. En Joaquim els va dir:
- millor que torneu a casa i no vingueu cada diumenge, que sinó el nen no s'hi acostumarà mai. No vull sentir més plors ni veure llagrimejar a cada moment.
Va ser un del diumenges més tristos de la seves vides, sort de la Dolors i en Joan l'adroguer que els havien agafat afecte i els van visitar per fer-los companyia tot compartint una botella de ratafia i un pastis casolà.
Van passar dues setmanes eternes tan per elles com per en Josep, que quan estava sol amb la seva tia, tot era planer però quan arribava l'oncle ja tot era diferent. Els criats corrien nerviosos, no fos cas que el fessin enfadar i rebessin un cop de bastó. L'Anna abnegada suportava les manies i desitjos d'aquell home fastigós. Un cop asseguts a la taula i desprès de resar les oracions amb veu alta, fent-li repetir a en Josep tantes vegades com calia perquè se l'entengués bé, mirava la seva dona perquè el servis. Tan ben acostumat que estava el nen a casa seva, que li donaven el millor tall, perquè era un nyicris i s'havia d'alimentar bé. Aquí el que menjava el millor era l'oncle, i pobre de l'Anna si no li donava a ell el tall més gros, que si calia li feia treure del plat d'en Josep, per menjar-se'l ell.
En general el nen estava ben atès, però només de veure a aquell home tan tirà, menjant com un porc i sa tia neguitosa, que quasi no menjava res, a ell ja se li treia la gana i una mena de tristor i enyorança es va anar apoderant d'ell. A la nit no podia dormir pensant amb la mare i els germans i cada vegada feia més mala cara. Encara que tot s'ha de dir, com a cosa extraordinària l'oncle cada diumenge li donava un ral per fer guardiola, cosa que l'Anna no li havia vist fer mai amb ningú.
Fins que de sobte una idea lluminosa es va instal·lar a la ment d' en Josep. Ja tenia la solució, no volia patir més. Va esperar el proper diumenge, dia en que el feien anar ben mudat, i va treure de sota el
llit la caixeta on guardava les monedes i se les va posar amb cura al butxacó de l'armilla. Tornant de missa pel carrer major, els oncles solien aturar-se a la pastisseria per comprar un tortell, mentre ells triaven, es va esmunyir amb molt de compte i va començar a corre carrers avall direcció a la estació de tren. Va arribar quan ja havien tocat la sirena de sortida i va haver de fer un bon bot per arribar a la porta. Ja a dins es va asseure tot sol, intentant calmar l'excitació que feia que no pugues quasi respirar, li semblava que el cor li sortiria per la boca. Va baixar a Sant Celoni ben decidit, i no va parar de córrer fins trobar la casa blanca amb teulada roja i finestrons de color verd, que li havia explicat la mare, era davant de l'estació.
- Mare obre, que sóc jo en Josep, va dir amb veu entretallada . Quan la Maria el va sentir, d'una revolada va obrir la porta i entre plors i abraçades van fondre's amb gran tendresa.
- No m'hi facis tornar mare, que jo vull estar amb vosaltres i no patiu per res que jo ja us ajudaré.
La Maria va dir-li que no volia que patís més, que ningú podria emportar-se'l. En Josep es quedava allà amb la seva família i no se'n parlaria més.
Ella, va tenir quatre paraules amb el seu cunyat que va quedar ben indignat, i aconseguint treure forces de allà on ja no n'hi havien, van arribar a un acord; l'hi entregaria l'Enric, com que encara era petit, potser li costaria menys fer-se a ells. El Joaquim , mentre dirigia una mirada plena de ràbia i menyspreu cap en Josep, li va assegurar a la Maria que aquest cop tot aniria bé. I posant èmfasi a les seves paraules va dir:
- ja és veu que aquest nen no es tan rebec i malcriat com l'altre. Aquest si que serà l'hereu de cal Jan.
La veritat és que aquest cop no hi va haver cap problema. L'Enric és va adaptar a la perfecció, fins hi tot potser una mica massa, ja que encara que sempre va saber com havia anat tot, se sentia més proper als oncles.
En Josep amb el pas del temps és va convertir en un home honrat i treballador, aconseguint el que sempre havia desitjat ser el puntal on tota la família s'hi recolzava.
Però això ja és una altre historia...


Comentaris

  • cabrioles | 29-03-2010 | Valoració: 8

    Una bona prosa per un bonic relat

  • Una història...[Ofensiu]
    brins | 22-12-2009 | Valoració: 10

    molt humana, amb problemes i circumstàncies que el pas del temps no fa esdevenir pas estranys; sempre trobarem persones amb actituds que ens recordaran en Josep, la Maria, l'Anna, en Joaquim...Has definit tan bé el caràcter de cadascun d'ells, que tot llegint m'has fet pensar que aquesta història no és inventada, que ha estat un cas real.

    T'envio una abraçada nadalenca, Naiade, i els meus millors desitjos de felicitat durant NADAL i sempre. Bones Festes!

    Pilar

  • Una història plena d'humanitat[Ofensiu]
    Unaquimera | 16-12-2009 | Valoració: 10

    Hi ha històries que tot i ser d'altres temps, mai no perden actualitat, suposo que degut a la humanitat acrònica dels seus personatges.

    En aquest cas, en el teu relat apareixen personatges clarament definits pels adjectius amb què tu mateixa els identifiques i per les accions que porten a terme:
    el Josep Ferrer, home honrat, bon treballador, apreciat, compassiu i generós;
    la Maria, llesta, polida, assenyada, bona mare i esposa;
    l'Anna, compassiva, submisa, gairebé anul·lada;
    en Joaquim, altiu, egoista, dur, sever, gairebé un tirà;
    tots ells són atrquetips sense data de caducitat.

    Al voltant d'aquests quatre adults que constitueixen el nucli principal, altres personatges secundaris, entre ells les criatures, s'apressen a guarnir de detalls el relat dels fets i les circumstàncies, que deixa, finalment, una porta oberta per a la continuació de la història. Si la escrius i la publiques, tingues per segur que la llegiré!

    T'envio una abraçada molt humana, plena de calidesa,
    Unaquimera

  • Una història...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 15-12-2009

    familiar molt humana i tendra. Molt ben narrada, es llegeix d'una tirada. M'ha agradat especialment el caràcter ferm i sensible de la Maria, la mare dels noiets que es troben en una situació familiar al límit i que es veu obligada a lluitar pels seus fills després d'enviudar. Quantes famílies han passat per aquest mal tràngol! Preciós el retrobament final amb en Josep, el fill gran.
    Si em permets una observació Naiade et diria que caldria una revisió ortogràfica al text. T'ho dic amb tota la meva bona intenció, d'acord?
    T'envio una abraçada ben cordial i aprofito per desitjar-te que passis un BON NADAL.

    Mercè

  • Bon relat. [Ofensiu]
    jos monts | 13-12-2009 | Valoració: 10

    Fantàstic relat m'ha entusiasmat, l'ha llegit dues vegades.
    Et felicito. M'ha fet recordar vivències... gracies.
    Espero l'altre historia.

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Naiade

Naiade

243 Relats

1703 Comentaris

260666 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Fa temps que escric, necessito plasmar el que porto dins. També m'agrada pintar, pel mateix motiu.
Però escriure per un mateix no té cap gràcia, necessito estar en contacte amb gent que també li agradi i poder compartir i intercanviar opinions, consells.
Varen parlar-me de relatsencatala i aquí estic, satisfeta de formar-ne part.

R en Cadena



(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")


Lèvingir en va encadenar i jo he passat la cadena a orchid i entortilligat. També a gaia1, Follet, Blaumar i Atlàntida

Per qualsevol cosa aquest és el meu e-mail:

mlloretp@gmail.com